Escriure, viure i estimar són els motors de vida de Josep Pla, segurament amb aquest ordre

En el més que recomanable llibre El cor furtiu, Xavier Pla i Barbero escriu sobre la vida, la manera de ser, les inquietuds, les pors, els amors, les fòbies, les fílies i tot el que va envoltar la vida de Josep Pla i Casadevall, en Pla l’escriptor. El subtítol ja diu que parla “de la vida de Josep Pla”. I a fe de Déu que ho aconsegueix. L’autor, en un estil planer (li ve d’estirp?), entenedor, molt documentat, citant quan cal la font d’on treu la informació, ens endinsa no només en com viu Pla, amb qui parla i amb qui es relaciona sinó també ens dona els elements suficients per contextualitzar tota la seva vida i, si escau, entendre com era i el perquè feia el que va fer. D’aquesta manera, hom entén molt el personatge. Aportant informació, molta informació, algunes de les afirmacions de pati de col·legi potser d’alguns tertulians s’haurien de revisar. Per exemple, etiquetar Pla d’espanyolista de manera lleugera com fan els puritans d’aquí i alguns constitucionalistes d’allà no cola. Si més no, s’ha de saber tota, tota la seva trajectòria de vida, que és el que passa en El cor furtiu. Entre uns i altres se’l llancen com una arma qualsevol per fer-se mal políticament i social. És innegable la militància de Pla amb el sector conservador de Cambó (fins que van partir peres) i la connivència amb les tropes franquistes (va arribar a entrar amb elles a Barcelona per la Guerra Civil), però també es documenta que havia expressat, al llarg de la seva vida, idees que avui compraria qualsevol independentista: que els catalans han de ser nacionalistes fins que tinguin una llibertat assegurada (ho manifesta en la seva estada a Itàlia de l’inici del feixisme de Mussolini), pensa que veurà la independència de Catalunya (en una carta escrita al seu germà Pere) i fins i tot va formar part dels que preparaven un cop al Marroc, dirigit per Macià, contra Espanya. Per il·lús o per ignorància supina, sempre m’havia imaginat que Pla havia triat o les circumstàncies l’havien dut a ser solter i que no havia tingut mai parella. En canvi, llegint el llibre res no és tan lluny de la realitat. Pla resulta que ha tingut molts amors: Rosetta Lagomarsino; Alma Herscovitz (Aly); Adi Solveig Enberg, amb qui fins i tot es deia que s’hi havia casat; Carmeta; Lillian Hirsch, noia suïssa amb qui té un amor d’estiu intens; Aurora Perea Mené; Consuelo Robles Lagresa; i, si no m’he descomptat, un amor només platònic amb Luz de Santa Coloma Alvear, noia argentina molt més jove que ell. Cadascun d’aquests amors és tractat per l’autor amb una cura investigadora encomiable, perquè fins i tot ens fa copsar no només com pensa i actua Pla sinó com pensa i actua cadascuna d’elles i llurs raonaments lògics. No és només descriptiu, ens embolcalla en els mons d’ell i d’elles per poder entendre per què s’estimen i per què deixen de fer-ho. Fins i tot es documenten els desaires, normalment de Pla envers elles. No hi falta l’episodi del fet que Òmnium negui atorgar el Premi d’Honor a Pla, malgrat que molta gent cregui que se’l mereixia, ell també. I en el llibre també es pot veure l’aposta molt valenta, en ple franquisme, de Pla pel català i escriure en català. Va empènyer molt i ho va aconseguir. La seva obra completa n’és testimoni. Cal llegir el llibre de Xavier Pla també per entendre per què Pla viu en una contradicció permanent; la relació amb el seu amic incondicional, Alexandre Plana i Santaló; per què és mal vist pels intel·lectuals falangistes; l’obsessió per guardar tot el que escriu: la seva insistència a presentar-se com a pagès; la seva passió per la literatura; com viu les acusacions de plagi; el seu sentiment proamericà; els seus alter egos literaris; per què s’autoentrevista; la relació amb els presidents Tarradellas i Pujol... Com diu Xavier Pla, escriure, viure i estimar són els motors de vida de Josep Pla, segurament amb aquest ordre. Després de llegir El cor furtiu, continuo admirant l’escriptor Josep Pla i Casadevall i seguiré gaudint llegint les seves obres.

Escriure, viure i estimar són els motors de vida de Josep Pla, segurament amb aquest ordre

Pla per Pla