El professor de francès a cada classe feia sortir el nom de Ferdinand Lesseps i de tant mencionar-lo em despertà l’interès per descobrir, fa anys, la plaça que li havia dedicat Barcelona. Explicava les mil i una facècies d’aquell home que admirava, i que va ser cònsol de França a Barcelona del 1842 al 1848

En un calorós matí d’estiu de cel blau i sol radiant, he voltat una estona per la barcelonina plaça Lesseps. Un dels espais més elevats de la vila de Gràcia on passa l’aire, i més, sortint d’aquella imbricada munió de carrers i carrerons que la componen. Pujant les escales de l’església dita dels Josepets, tinc una visió general de la plaça reformada tantes vegades, i obligada pel progrés a ser un important nucli d’enllaç d’autovies soterrades, avingudes importants, línies de metro i parades d’autobusos urbans. Déu-n’hi-do! Entro a l’església dels Josepets, recordant un funeral i també l’assistència a algun concert, refeta després de l’incendi de l’any 1936, així com la imatge de la Mare de Déu de Gràcia originària del primitiu nom de la vila. La construcció l’havia projectada el carmelita fra Josep de la Concepció el 1658, a l’estil del barroc. Anomenat el “tracista”, nascut a Valls, desenvolupà una gran activitat en la reforma de convents i esglésies. En les estades al convent del Carme de Vic, projectà la nova catedral que s’havia de construir enderrocant la primitiva seu romànica, el treball va ser rebutjat, tot i que sembla que ja havia intervingut en la reforma del pati interior i la solemne escala del Palau Episcopal de Vic. També fou artífex del desaparegut convent de Sant Josep i de l’església de Sant Feliu de Torelló, la façana actual retocada posteriorment. Obert a l’obra civil, l’Ajuntament de Vic li encarregà la reforma de la planta noble de la casa consistorial i l’ennobliment del conjunt de façanes. El professor de francès a cada classe feia sortir el nom de Ferdinand Lesseps i de tant mencionar-lo em despertà l’interès per descobrir, fa anys, la plaça que li havia dedicat Barcelona. Explicava les mil i una facècies d’aquell home que admirava, i que va ser cònsol de França a Barcelona del 1842 al 1848, quan les tropes del general Espartero van reprimir la insurrecció atiades, segons diuen, per l’arenga del general: “Pel bé d’Espanya, cal bombardejar Barcelona un cop cada 50 anys”. Lesseps intentà la mediació i aconseguí retardar l’atac des del castell de Montjuïc a les Drassanes a fi que poguessin sortir els refugiats que esperaven embarcar cap a França. El govern espanyol acusà Lesseps de sediciós, però França el va mantenir al seu lloc. L’any 1845 crea la Societat Francesa de Beneficència i les escoles franceses. Es va relacionar amb personalitats catalanes com el filòsof vigatà Jaume Balmes, de qui fou un gran admirador, dedicant-li un capítol a les seves memòries. Amant del progrés, donà suport a la construcció de la primera línia de tren Barcelona-Mataró. Aquell mateix any deixa per un temps la capital catalana per dedicar-se a la recerca d’inversors per la gran obra que tenia al cap: la construcció d’un canal navegable a la zona de Suez. Sempre que tornava a Barcelona era ben rebut i l’Ajuntament li feia els honors deguts. Quina epopeia la construcció del Canal de Suez, un pas fluvial que uniria el mar Roig amb la Mediterrània. En temps del faraó Sesostris, 1880 anys aC, ja hi havia un pas per a embarcacions de vela, des del delta del Nil fins als llacs Amargs. Aquest pas va ser alternativament abandonat, refet o ampliat a causa de les crescudes del Nil, els sediments que portaven les aigües, els temporals de sorra i també per qüestions estratègiques i polítiques. El pas necessitava costoses intervencions, quedant tancat i barrat durant segles.La idea de fer un canal navegable entre dos mars la va tornar a plantejar Napoleó enviant un equip de cartògrafs, arqueòlegs i enginyers a la recerca de l’antic pas dels faraons. No se’n van sortir a causa d’errors tècnics que consideraven insuperable el desnivell del Mediterrani per sota del mar Roig. Ferdinand Lesseps, fascinat per Egipte, influït per la feina del seu pare que havia passat per diversos consolats del país i convençut que la construcció del canal era possible, arribà en vaixell a Alexandria i obligat a fer una quarantena sense tocar terra a causa d’un brot de pesta. Coneixedors del seu deliri, li van passar els documents realitzats pels col·laboradors de Napoleó: Description de l’Égipt de 1809/1822, aquests projectes li refermaren la tesi que el Canal de Suez era viable entre els dos mars. A partir d’aquí superà tots els entrebancs imaginables: polítics, tècnics, econòmics i estratègics. Convençut que l’obertura del canal a pic i pala faria el projecte etern, gestionà la construcció i l’arribava de maquinària francesa creada específicament per treure tres quartes parts de terra i roques. La ingent obra es va acabar el 1869 i els primers vaixells van travessar superant sense problemes el petit desnivell entre dos mars. En honor d’aquell dia d’excelsa memòria, Giuseppe Verdi va compondre per encàrrec l’òpera Aida. Quin gran home, aquest Ferdinand Lesseps!

Plaça Lesseps