Planter per obligació o per devoció?
Ferran Jutglà, debutant i marcant gols amb el primer equip del Barça. Biel Farrés, debutant amb el primer equip del Girona… Aquestes darreres setmanes el futbol osonenc ha tingut bones notícies i això sempre és bo.
Els casos de Jutglà i Farrés reflecteixen bé el que està passant els darrers mesos tant en el futbol com en la majoria d’esports d’equip. La pandèmia i algunes males gestions, també cal dir-ho, han portat molts clubs a situacions econòmiques molt complicades. I en aquests casos la solució ha estat recórrer al planter. Què passa, que abans no hi era el planter i ara ha aparegut així per casualitat?
No. El planter sempre ha estat aquí. El que passa és que quan hi ha diners el millor és l’aposta fàcil, fitxar tot el que es pugui. Però ara no n’hi ha, de diners, en molts clubs i per això no els ha quedat més remei que recordar que a casa hi havia també bons esportistes. I tothom a parlar bé i elogiar el planter.
Però tot això em planteja un gran dubte: planter per obligació o per devoció? És a dir, què passarà quan es normalitzi de nou la situació i en especial els grans clubs tornin a tenir diners? Tant de bo m’equivoqui, però penso que quan tot torni a la normalitat els clubs tornaran a anar a l’aposta segura: a fitxar com si no hi hagués un demà! Però també penso que tota la situació actual servirà perquè encara que només sigui una mica els grans clubs recordin que quan ho han passat malament, el planter ha estat el seu salvavides.