Hi ha la sensació que el sector de la restauració i el de la cultura s'han convertit en una mena de cap de tur que ha d'expiar tots els mals

La sensació de desgavell governamental fa créixer la indignació com una taca d’oli. La gent està cansada i emprenyada. Al caos cronificat del SEPE, que ha provocat retards constants en el cobrament de les prestacions d’atur als afectats per un ERTO, s’hi han afegit mesures restrictives insostenibles i despropòsits monumentals. L’anunci d’un paquet de 10.000 prestacions de fins a 2.000 euros per a treballadors per compte propi ha provocat la revolta dels autònoms. Una de les condicions requerides, si no fos perquè era verídica, semblava una broma de mal de gust: l’ajut l’obtenia qui hi ha arribava primer. Com si es tractés d’un joc de supervivència o d’una rifa macabra, més de 400.000 autònoms que van intentar sol·licitar el subsidi en van quedar exclosos perquè no van ser els primers o, ras i curt, perquè van provar infructuosament d’entrar en una web que va quedar col·lapsada només d’obrir. Ni fet expressament, el despropòsit hauria estat tan rodó. Un nyap i una presa de pèl. Davant d’una ineptitud tan clamorosa, flota en l’ambient el sentiment d’incompetència dels que governen. Una ineficiència que no es pot excusar per la complexitat que entranya la crisi actual ni reparar amb una educada demanda de disculpes. Als països avançats, els polítics quan fan una pífia pleguen. En un altre registre, el sector de la restauració bull com una olla de pressió. Després de la llarga travessia del desert del confinament de la primavera, en el qual molts bars i restaurants hi van deixar bous i esquelles, ha arribat aquest segon tancament iniciat el passat 16 d’octubre que, tal com es va anunciar aquest dijous, s’allargarà 10 dies més a partir d’aquest mateix divendres. Si el tancament de dos mesos de la primera onada de la crisi ja va posar molts negocis contra les cordes, aquesta segona clausura està esdevenint insostenible. Raons sanitàries a banda, s’instal·la la sensació que el sector de la restauració, juntament amb el de la cultura, s’han convertit en una mena de cap de turc que ha d’expiar tots els mals i pagar els plats trencats. Sense dades que ho justifiquin, sembla com si aplicant una mesura tan sagnant com la de tancar bars i restaurants la pandèmia anés a menys. A partir de la maquiavèl·lica divisió de les activitats comercials en ordre de necessitats (que per alguns ha resultat ben rendible), el sector de la restauració com el de les activitats culturals han passat a formar part de les categories sumptuàries, és a dir prescindibles, obviant el paper estratègic que tenen per a l’economia –una economia absolutament dependent del sector de serveis–. Prenent una decisió tan dràstica com la d’impedir el funcionament, per més que fos limitat, de la restauració, no han descomptat l’afectació que està tenint en tota l’escala d’activitats que hi estan vinculades: la distribució d’aliments i begudes, els fabricants, els elaboradors i el sector primari, la pagesia de la qual tant s’omplen la boca tothora els governants. El resultat d’aquesta decisió és catastròfic. Per sostenir la decisió, sentim argumentar que mesures semblants s’han pres a Alemanya o a França. Certament, països on aquestes normes van acompanyades d’exoneracions en el pagament d’impostos –estatals i municipals–, avantatges fiscals i compensacions econòmiques proporcionades al volum de negoci de les empreses, així com pagaments puntuals de les prestacions d’atur dels treballadors. Aquí, en canvi, el govern dicta ordres coercitives com als països rics i aplica mesures socials de país pobre. Més pendents de la propaganda política que de la realitat quotidiana. Per últim, voldria subratllar un factor que s’escapa de l’economia, però que no és menor. A l’hora de calibrar les conseqüències del tancament de bars i restaurants tendim a reduir-les a l’àmbit econòmic, descuidant-ne les socials i humanes. En això, els efectes també ens allunyen dels que poden provocar en altres societats. Perquè aquí quan ens tanquen el bar i el restaurant, no només ens quedem sense el cafè, l’esmorzar, el vermut, el dinar, l’orxata, la cervesa, el vinet, el sopar o el gintònic. Ens perdem, sobretot, llegir el diari, fer-la petar amb el cambrer que ens atén cada dia des de darrere la barra, escapar-nos una estona de la feina, esbargir-nos fugisserament dels maldecaps quotidians, esplaiar-nos opinant sense haver-ne de saber de política, futbol o cuina, fer un dinar de feina (un pèssim costum), quedar amb una amiga o un amic per explicar-nos tot el que ens passa i parlar de l’existència, gaudir d’un sopar íntim o prendre la darrera copa quan només parlen les mirades. Tot això no és economia, és la vida. I a cops de restriccions ens l’estan prenent.

Hi ha la sensació que el sector de la restauració i el de la cultura s'han convertit en una mena de cap de tur que ha d'expiar tots els mals

Plats trencats