Ploma d’oca
La revista Capçalera, del Col·legi de Periodistes de Catalunya, arriba al número 200. Ho fa amb una sèrie de reportatges que recorden com ha canviat la professió des de la transició fins avui. La lluita contra el franquisme i la defensa de les llibertats democràtiques van donar una aurèola de prestigi a la nostra professió a finals dels anys setanta i principis dels vuitanta. Amb els anys, això ha anat canviant.
Fa dues dècades, els periodistes ja no eren vistos com aquell aliat necessari per enderrocar la dictadura, sinó com una part més de l’establishment o com a cercadors de morbositat. En el baròmetre del CIS de l’any 2006, la de periodista era la segona professió menys valorada, només superada per la de militar. Actualment, competim amb els polítics i els jutges per aquest trist honor.
Ho rememorava dimecres el periodista Joan Catà en rebre el reconeixement a la seva trajectòria durant el Mercat de l’Audiovisual de Catalunya, a Granollers. Aquell periodisme dels setanta és el que el va atraure a dedicar-se a un ofici al qual ha lliurat la seva vida. Tota una generació que, com explica Catà, es va guiar amb l’única brúixola de la intel·ligència emocional, que deu ser tot el contrari de la intel·ligència artificial que ens homogeneïtza i amb la qual prenem decisions en funció dels algoritmes.
El periodista i escriptor Néstor Luján (1922-1995) deia en una entrevista a Capçalera: “No paga la pena fer grans despeses en tecnologia. Seria molt millor que tothom escrivís amb ploma d’oca i digués coses més intel·ligents”. Un visionari.