Jaume Medina ha estat filòleg, traductor i poeta; però té encara un mèrit molt superior: el d’haver estat una bona persona. Una excel·lent persona

L’estimat amic Jaume Medina Casanovas ens acaba de deixar. Jaume Medina, certament, ha estat un dels grans personatges del món cultural del nostre país i, sens dubte, sempre formarà part de la legió d’honor dels millors conreadors de les lletres catalanes i llatines. En l’àmbit d’ambdues filologies, la llatina i la catalana, i en el camp de la poesia, excel·lí entre els millors i es guanyà un reconegut respecte. No debades, les seves obres foren reiteradament guardonades.

Però amb els ulls humits per la pèrdua d’un “gentil home e molt prom e gran amich meu”, no vull recordar ara especialment les seves importants i perdurables contribucions en el terreny de la llengua i de la literatura tant catalana com llatina, de la qual en concret prou li escau el títol de Príncep dels seus traductors. Amb versions sempre pulcres, exactes, sobiranes. Hom diria inspirades de la divina gràcia. I és que les seves traduccions són autèntiques obres de creació, on no manca mai la paraula més precisa i escaient, qualitats ben presents també en la perfecció formal de la seva poesia, i de la seva prosa, sovint lírica.

Jaume Medina ha estat filòleg, traductor i poeta; però té encara un mèrit molt superior: el d’haver estat una bona persona. Una excel·lent persona. D’un cor enorme, ha estimat molt i ha sabut estimar intensament: a la seva família, particularment als seus tres fills; al seu país, i a l’ànima tangible de la nostra gent que es manifesta en la llengua que ens agermana. A aquesta, sobretot, ha servit com a fidel i esforçat filòleg que era. Filòleg en el sentit més autèntic i etimològic, el d’amant de la paraula.

Uns pocs anys més gran que jo, el vaig conèixer quan es va reincorporar al Departament de Filologia Clàssica de la Universitat Autònoma de Barcelona, en tornar de soldat, ell, home de pau, després de l’obligatori servei militar d’aquell temps de tempesta. Jo, aquell mateix any, vaig acabar la llicenciatura i, sense haver-hi tingut encara cap tracte, el veia com un model d’humanista a emular. Militant pacífic, però incommovible en les seves fermes conviccions en defensa dels drets nacionals i lingüístics de la nostra terra. Però poc m’imaginava llavors que acabaríem tenint una llarga i bona amistat.

De caràcter tímid tots dos (ell més dolç, jo més esquerp), sempre tindré present que, el dia de la meva primera classe professada a la Facultat, jo estava un bon xic exaltat i no poc nerviós. I va ser ell qui m’acompanyà, per donar-me ànims, fins a la porta de l’aula. No recordo, però, si em va haver de donar una petita empenta perquè hi entrés! Però el cert és que la seva companyia i proximitat, en aquesta avinentesa i en d’altres que ens deparà la vida, em va ajudar molt.

Ja va ser motiu de gran satisfacció per a mi, ufanós de la meva humil condició de penene, de tenir en comú amb ell el mateix despatx una bona colla d’anys. A més, veïns com érem a Barcelona, també vam compartir cotxe en les nostres anades i tornades a la Facultat durant molts cursos de coincidència horària.

És normal, doncs, que tinguéssim ocasió de parlar de moltes i molt variades qüestions. Unes converses, en les quals jo vaig tenir l’oportunitat d’aprendre molt de la seva amplíssima cultura i gran erudició. Recordo amb admiració com se sabia de cor una extraordinària munió de poesies, de bones i ben triades poesies; en llatí i en català. Però, a ell, l’embadalia especialment el numen poètic de Carles Riba, de qui esdevingué exhaustiu biògraf i un dels principals especialistes en l’obra de l’eximi poeta. Les Elegies de Bierville, me les havia recitades senceres manta vegada i sempre amb punyent emoció pujant i baixant per l’Arrabassada… Però també era capaç de recitar, sense la mínima dubitació, llargs versos del diví Virgili, de l’excels Ovidi, de l’exaltat Catul. Però no era sols els autors del període clàssic els qui més l’abellien. També disfrutà molt traduint sant Agustí i Erasme passant pels anònims poetes de la nostra edat mitjana. Darrerament, incansable i en tot temps polidor en extrem, estava treballant en la revisió d’algunes versions de l’anònim enamorat de Ripoll.

I, sempre preocupat per la bona salut de la nostra llengua, que ell conreà tothora exemplarment, fins al darrer alè, ens oferí uns articles modèlics, de forma i de contingut, a la premsa periòdica sobre qüestions lingüístiques diverses i preocupants. El darrer aparegut, en aquestes mateixes pàgines, el proppassat divendres.

Uns pocs amics encara vam poder acomiadar-nos del nostre estimat Jaume Medina en les seves últimes hores, a les quals va arribar amb fort ànim, exemplar coratge i força d’esperit. Faci el Cel que ens puguem retrobar.