La pesca i la muntanya ens unien. Aquell dia d’abril no teníem cap pressa, les truites dormien i s’hi estava tan bé vora el riu...! En Joan m’explicava pesqueres

Era una tarda de desembre. Tarda curta d’hivern, quasi inexistent. Potser ja era vespre. Ordenava fotografies i me’l vaig trobar. Estava assegut sobre l’herba, a la vora del riu. Mirava a la càmera amb expressió d’estranyesa, com volent dir: “Què fas, per què la vols aquesta foto?”. I em vaig acostar la foto, i sota el llum de la làmpada vaig veure la seva cara grossa i quadrada i el seu cabell negre i els ulls tan vius. Amb la mà dreta es duia un tros de menjar a la boca. Vaig recordar aquell gust tan intens, tan bo, que un glop de cafè amb conyac, xarrupat directament del tap del termos, se m’enduia coll avall. L’amic menjava un tall de pastís, un tros de plum cake de panses i nous. Vaig girar la foto, i a sota, em semblà veure-hi una data mig borrosa. Vaig passar el dit per sobre, com si volgués treure la pols dels anys. Una lupa d’escriptori em va permetre desxifrar el jeroglífic: abril de 1983. Érem a la Riera Major, feia bo, ni una picada, el riu estava hermètic. Ens vam asseure i en Joan va treure el termos i el plum cake, l’especialitat de la seva dona, la Paquita. Faig números, en Joan era del 1909, aquell dia tenia 74 anys, els mateixos que tinc ara jo, em doblava l’edat i era el meu millor amic. Sí que ho érem d’amics, i molt! La pesca i la muntanya ens unien. Aquell dia d’abril no teníem cap pressa, les truites dormien i s’hi estava tan bé vora el riu...! En Joan m’explicava pesqueres. “Un dia jo pescava a sota de Crivillers, hi havia en Cinto Blancafort i en Popes, que Déu l’hagi perdonat, pescaven en un gorg, riu avall. En aquestes que se’ls acosten dos senyors de Barcelona. Us fa res que mirem?, els pregunten. Volem veure agafar una truita. Si voleu veure pescar una truita heu d’anar a cercar aquell pescador d’allà. Van venir on era jo. Us fa res que mirem?, em van dir; ens agradaria veure com n’agafa una. Jo els dic: doncs crec que no trigareu gaire perquè ja la tinc. I és molt guapa. I va ser molt bo perquè miraven la canya i un digué a l’altre que havien de comprar una canya com aquesta. Com si fos la canya! Si la van comprar no els devia servir per a res. Era una canya francesa de tres trossos, molt lleugera, amb el pèl per dintre, que anava molt bé. Es fixaren més en la canya que en el pescador. Aquell dia en vaig agafar moltes; al vespre, en arribar a casa, li vaig dir a la Paquita: porta el bugader que amb la palangana no n’hi haurà pas prou!” En Joan es treu el ganivet de banya de la butxaca i, com si llesqués pa, talla dos trossos de pastís, me’n dona un i omple fins a dalt el tap del termos, el deixa a poc a poc sobre l’herba i s’està una bona estona sense dir res, i, després, se’n va més lluny amb el record i m’explica les facècies de l’exili que va patir a la postguerra. “A França hi vaig fer destrosses. M’estava a Ria, un poble petit, havent passat Vilafranca de Conflent. Havia sortit del camp de concentració de Prats de Molló amb un paper que deia: Réfugié espagnol. De bon matí pescava a la Tête, a la riera de Conat o a la de Sant Martí del Canigó, i a la tarda anava a buscar draga per esquer. Pescava amb draga o amb cuca de capsa, però la draga era molt excitant. Monsieur Ecosé no feia res més que pescar, tenia vuit fills, vivien de la pesca. Venia les truites en un bar de Vilafranca de Conflent; les hi pagaven a vint-i-cinc francs el quilo. Jo pescava de furtiu, no tenia permís, era un roig refugiat, però el monsieur es quedava les meves truites i em pagava uns quants francs”. En Joan s’havia exiliat amb l’enginyer de Can Casals de Ripoll, que els republicans havien convertit en fabrica d’armament. Van travessar de nit, per Surroca, i es presentaren al camp de concentració de Prats de Molló. Havien instal·lat el camp en les naus d’una antiga fàbrica d’espardenyes. Era ben ple, molta gent anava malament de ventre; hi havia merda per tot arreu. Els duien menjar en un cova i els tiraven costelles de burro per sobre el filat espinós. “Després em van mobilitzar per la segona guerra i em destinaren a un taller de Montbard, uns vuitanta quilòmetres més amunt de Dijon. Un comitè catòlic francès sufragava les despeses del viatge. Érem cinc mil els qui hi treballàvem; fabricàvem el tanc més ferm d’Europa. Després van arribar els alemanys i altra vegada em va tocar fugir. Em van enxampar i en van posar de mecànic de motos: els militars em feien pujar al darrere d’aquelles motos descomunals, que petaven com un camió. Recordo un oficial ros a qui li agradava córrer, sempre em volia d’assistent, anava com un boig, i jo m’agafava ben fort a la seva casaca i aclucava els ulls per no veure els plataners de la carretera que passaven volant. I altre cop al riu, vaig muntar una canya amb un mànec d’escombra. La primera truita que vaig enganxar m’ho va trencar tot. Collons! Un dia que estava pescant van venir uns soldats alemanys: cada vegada que treia una truita feien una cridòria que espantava, des de baix els feia signes que, si volien, els donava el peix, però ells vinga a riure. Sort en vaig tenir de les truites!”. En Joan Traveria s’aixeca, s’acosta al riu i torna. Té noi, em diu, mentre em dona l’últim tall de plum cake, avui no hi ha res a fer, el riu segueix hermètic. És tard, a fora ja és ben fosc. Deso la foto i apago el llum. La saliva que m’empasso té gust de plum cake, de panses i nous, de cafè i de conyac.

La pesca i la muntanya ens unien. Aquell dia d’abril no teníem cap pressa, les truites dormien i s’hi estava tan bé vora el riu...! En Joan m’explicava pesqueres

‘Plum cake’ de panses i nous