El fàstic profund que em provoquen habitualment els anuncis de la loteria de Nadal es remunta ja als temps de […]

El fàstic profund que em provoquen habitualment els anuncis de la loteria de Nadal es remunta ja als temps de l’home cap pelat que feia papallonades davant de la pantalla. No hi va ajudar el dels infectes cantants, Marta Sánchez i David Bustamante, als quals s’hi unia Raphael i una Montserrat Caballé que s’esgargamellava ridículament el 2013. Però d’un temps ençà els publicistes que contracta Loterías y Apuestas del Estado aconsegueixen articular unes històries especialment repugnants per empenye’ns a la ludopatia. Una notícia de TVE informa que l’anunci d’aquest any en què un tal Julián compra un dècim i posteriorment li reconeix a una reportera que en cas que li toqui no té amb qui compartir-lo, s’articula sobre la “solidaritat, solitud i resiliència”. Ja fa alguns anys que la resiliència és una d’aquelles paraules màgiques sense les quals sembla impossible gestionar cap discurs. No entenc com ens ho fèiem als anys setanta i vuitanta, o fins i tot als noranta, sense pronunciar-la tres o quatre vegades a cada frase. Però més aviat l’espot sembla construït, com els d’anys anteriors, sobre un melodrama de pandereta que busca la llàgrima fàcil i empatitzar amb un personatge de l’autoanomenada “Espanya vacía”, sobre la base d’una viralització on suposadament “tots som Julián”. I per sobre de tot incideix en la idea d’un país on tothom es desviu en compartir, sobretot si la porra serveix per atonyinar catalans, tal com ens van demostrar l’1 d’octubre de 2017. Una de les loteries que toca a més persones sol ser alguna herència. El nombre de famílies que es desfan quan els hereus no comparteixen el destí que cal donar a una propietat, o el percentatge de diners que han rebut dels seus progenitors comparat amb el dels altres germans, és infinitament superior a les que va trencar el procés d’independència. O sigui que de solidaritat, més aviat poca. La loteria, la quiniela o els cupons també ens poden tocar, però tal com ens els venen, amb aquell argument tan egoista, ridícul i poca-solta de “i si toca aquí”, em creen més repulsió que cap altra cosa. L’anunci de Julián serà superat l’any que ve, amb una nova història ensucrada i mentalment tartamuda, amb l’objectiu de fomentar un impuls pel joc que pot esdevenir una malaltia que derivi en ruïna. Però l’estat que teòricament cuida per nosaltres tampoc li dona massa importància, sobretot si tenim en compte que un alt percentatge dels ingressos pel joc reverteixen en el mateix organitzador. Com que sempre hi ha mal i pitjor, a les emissores de ràdio catalanes hi podem sentir un altre anunci del mateix sorteig. Un individu s’equivoca de destinatari d’un missatge de veu on diu a un amic que ha trobat uns formatges i embotits de primera, i que ja els portarà juntament amb uns dècims per a tots els companys de futbet –ehem–. Però en lloc d’enviar-ho a l’amic ho fa al seu cap de la feina, a l’amo. Per deixar clar que és un llepaculs de la pitjor índole, li envia un segon missatge, dient-li que a més dels documents que li havia de dur també hi haurà embotits, formatge i el dècim dels pebrots per a ell, no fos que l’amo s’enfadi i el proletari pateixi la seva ira. Cada vegada que sento l’anunci surto reptant al carrer i busco burgesos ripollencs de classe alta a qui poder-los petonejar les sabates. Afortunadament tampoc n’hi ha gaires. En cas que no els trobi, em fuetejo, demano perdó per existir i llepo les meves, però per la banda de la sola. Que hem vingut a aquest món a patir, collons.

El fàstic profund que em provoquen habitualment els anuncis de la loteria de Nadal es remunta ja als temps de […]

Pobres, miserables i ludòpates