Poca aigua i massa ‘escriptors’?
“La lectura apaivaga la degeneració cerebral.” Sebastià Serrano
Sant Jordi cau –no pas del cavall– en diumenge, o sigui que toca sí o sí celebrar-se en dia festiu, un festiu que, tradicionalment, cau en jornada laboral; la conjuntura d’enguany ja es va donar el 2017 i vaig escriure “Els brams del drac de Sant Jordi en diada dominical”. Per aquestes dates faig una reflexió sobre el llegendari personatge i la seva veneració local, nacional i internacional; és un sant comú, patró d’estats, nacions, ciutats i pobles, un sant global i català; com que tot això ja ho he explicat la darrera dècada em costa trobar nous arguments per parlar del sant, de la princesa, del drac i de la sang miraculosament convertida en rosa vermella. El Món Sant Jordi és inabastable, amb velles i noves representacions escultòriques i pictòriques, amb mil i una versions d’una llegenda allunyada en l’espai i en el temps.
Recomanar llibres és un assumpte irreverent, sobretot en l’actualitat que hi ha més llibres que lectors, massa llibres sense gènere, degenerats o generats per generació espontània; si es consulten biografies de polítics, futbolistes, tertulians, empresaris, etc., la denominació “escriptor” s’usa a granel, tothom és escriptor, signa dedicatòries, guanya premis, tothom publica encara que no tingui lectors –malaguanyat paper/arbre–, tothom diu ser escriptor –o músic o ecologista o esportista–, com si toth@m pogués ser cirurgià, torero, astronauta, agricultor, científic, cardenal, notari… Oi que no? Potser per això anem com anem, cap a una intel·ligència artificial on tothom és qui no és, fa el que no sap fer, vol escriure sense saber-ne, on tothom repeteix les històries del món i les historietes seves, on tothom va perdent imaginació i sense imaginació hi pot haver escriptura i escrivents –a pilots o apilats– però no hi pot haver escript@rs ni literatura, sense imaginació no hi poden haver ficcions (poemes & novel·les) que mereixin dir-se creacions. D’entrada, ni de sortida, tampoc m’agrada recomanar llibres perquè els que per a mi ho serien no crec que ho siguin per a gaire ningú; faré una excepció de perímetre civilitzat, una obra que penso val la pena llegir per distreure’s de tanta literatura històrica i histèrica. Es tracta de Si la memòria no ens falla (2023), on Quim Monzó i Sergi Pàmies, en edició de Julià Guillamon, es (re)converteixen en dos personatges que dialoguen de la mà per la vida en direcció contrària a les camarilles pseudointel•lectuals, tal vegada l’única direcció decent de fer-ho, més quan el nostre petit món cultural està sumit en una mediocritat que esparvera; massa històries reals efímeres, sense passat, amb un present de pa sucat amb oli i amb un futur fotut. Cal tanta malversació mal anomenada cultura(l)? Quants llibres sobreviuran més enllà de Sant Jordi? Qui se’n recordarà d’ells i dels seus aut@rs? Monzó & Pàmies són coneguts en els seus ateneus i una mica més enllà, però tinc la sensació que tot i que han sabut i saben gaudir dels plaers de la vida han acabat avorrint-se dels entorns, potser per això frueixen de la vida privada i deixen de (re)produir obra pública; és d’agrair la seva honestedat, una virtut que no és norma en una Catalunya sense un nítid procés creatiu identitari o/i universal. I junt amb la rosa de Sant Jordi, El regal de la lectura (Què passa al nostre cervell quan llegim?) (2022), del lingüista Sebastià Serrano, una recepta sense efectes secundaris, ja que mesurades dosis lèxiques i semàntiques de llenguatge activen la salut mental i de retruc la de tots els òrgans vitals. En aquest índex de publicacions patriòtiques, un comiat anunciat, el de L’Avenç, tot un referent –des de 1977– per la història, la memòria i la cultura del país, una eina documentada en temàtiques internacionals. El darrer número (500) dona una idea de la importància testimonial recollida en gairebé mig segle d’història per la història. Recordo la relació amb la revista l’estrafolari any olímpic del “Descobriment d’Amèrica”, quan vaig col·laborar-hi amb una sèrie d’entrevistes a activistes i acadèmics que ens van transmetre una opinió crítica sobre la truculenta realitat de les nacions ameríndies, sent destacables les respostes de Ramón Arzápalo i Bartomeu Melià vers els maies i guaranís “enfront el 92”. Guardo un bon record d’aquella experiència i lamento que L’Avenç no hagi avançat més, però el desinterès per les aventures cultes és un fenomen no pas preocupant sinó flagrant; de moment, en aquest àmbit de feina ben feta, queden Els Marges, que des de 1974 ofereix una visió crítica i creativa de la llengua i la literatura catalanes, i la Revista de Catalunya, un clàssic que des de 1924 segueix el dia a dia de la Cultura en majúscula. El número 321 ret homenatge a dos osonencs il·lustres: l’assagista verdaguerià Ricard Torrents i el filòleg llatinista Jaume Medina; a vegades, doncs, val més apropar-se a revistes erudites que a massa llibres (des)embutxacats.
Pel que fa al panorama mundial, queda clar que allò que per la mini Europa són guerres, per la maxi Xina són turbulències; la Xina té tota la raó davant d’una Europa agenollada i espantada del seu declivi, que comprova com deixa de ser el centre de tot plegat perquè el combustible colonial, que l’ha mantingut viva els darrers segles, s’ha esgotat i ara cal deixar pas a altres territoris. El Pacífic ja és el centre neuràlgic i l’Atlàntic haurà de conformar-se a ser un museu marítim –potser militar–, de la mateixa manera que d’AI s’ha passat a la IA: d’Amnistia Internacional a Intel·ligència Artificial. I una altra paradoxa del desordre occidental: aquest mes presideix el Consell de Seguretat de l’ONU la Rússia del tsar Putin, mentre que la resta de membres desmembrats mantenen el dret a veto però també el deure a pactar i callar. Més a prop, els –no pas meus– magnificats referents: la Finlàndia actual, que poc té a veure amb la que vaig visitar el glaçat desembre de 2005, aleshores “no-alineada” i ara dretana (Peruss) a l’OTAN; el Quebec, també qui l’ha vist i qui el veu, ahir progressista avui en mans del colonialista partit francòfon (CAQ); l’Escòcia del referèndum independentista monàrquic, governada –i tant que sí!– per un musulmà espavilat, i el veí (ex)paradís pirinenc d’Andorra, on el contraban comercial ha tocat fons propiciant que el populisme ja manegui l’estraperlo del (co)Principat; sap greu perquè és l’únic Estat on el català és llengua oficial. Al Regne d’Espanya tot rutlla, el turisme autonòmic (c)omplint de gom a gom, la Zarzuela dirigint l’orquestra des de Sanxenxo i la Moncloa ballant al seu ritme, a punt d’aprofitar –en benefici propi– la direcció semestral de la Unió Europea i desitjant, el PSOE, que Sumar no acabi restant. El 23 d’abril un brindis per l’aniversari de Cervantes, Shakespeare i Pla, un triumvirat lletrat, confabulat en el paranimf de la Universidad de Alcalá de Henares on s’atorga, com és tradició des de 1976, el Premio Cervantes, el més prestigiós en llengua castellana i que aquest any recull l’escriptor barquisimetà Rafael Cadenas, autor de Realidad y Literatura, Nuevo Mundo, El taller de al lado i Amante, sent el seu poema “Derrota” (1962) el més recitat, que comença amb el vers “Yo que nunca he tenido un oficio…”, per continuar amb “que no tengo personalidad ni quiero tenerla”, “que he perdido un centro que nunca tuve”, “que no soy lo que soy ni lo que no soy”, i acabar amb el vers “me levantaré del suelo más ridículo todavía para seguir burlándome de los otros y de mí hasta el día del juicio final”. I en temps preelectorals, irrefutable l’advertència del guardonat veneçolà: “El problema de toda ideología es que ya está hecha, lo cual traba el pensar libremente”.
A la (ex)República catalana el març va passar full amb l’actuació de la trinca Ponsatí-Oranich-Borràs, que tancà la temporada amb un reincident xou judicial, sort que el president de la Generalitat és un emprenedor teatral i manté la majoria d’actors assajant i assetjats a Palau, captius de l’esquetx “Acord de Claredat”. El Parlament és una altra història car allà, a part de la pertorbadora presència de Vox, fa temps que s’hi representen les millors atraccions de circ, sent una de les més aplaudides la del salt al buit que els trapezistes convergents/junts han fet des del pujolista monestir de Montserrat fins al santuari d’El Collell, refugi espiritual dels devots (ex)votats Torra, Turull, Puigdemont i Cia. No es pot perdre una altra primavera convocant una cimera contra la sequera que acabi plena de trons i llamps i eixuta de pluja, però els polítics no es mullen mai, ja estan prou encongits. Davant de tanta desertització, la verídica Història de la construcció del pantà de Sau, de Joan Lagunas, pot ajudar a calmar la set dels lectors però no a amarar les terres que, fa seixanta anys, va submergir Paco, el ranas. D’ací, doncs, una antropològica proposta (o dues): a Mesomèrica les civilitzacions asteca i maia adoraven –fins al punt d’oferir-li sacrificis humans– el déu de la pluja: els de l’altiplà mexicà l’anomenen Tláloc (cobert de terra), i entre els maies de la Península de Yucatán el seu nom és Cháak (pluja), un déu al qual fins a dia d’avui se’l reclama en la cerimònia Ch’a Cháak (crear pluja), en la qual un HMen (sacerdot) recita esotèriques oracions invocant la pluja acompanyat de quatre infants que amagats en els quatre punts cardinals –potes de l’altar– no deixen d’imitar el raucar de les granotes; el ritual que se celebra a la milpa s’allarga fins que cauen quatre gotes als caps dels nens cridaires o fins que ve un sobtat huracà i tothom surt xop. Potser convindria demanar als maies que oficiessin el ritual enmig de la plaça Major de Vic o, com a preludi, organitzar un pelegrinatge d’osonencs disfressats de càntirs i regadores que avancés des de les fonts que encara ragin als municipis fins a l’església de Sau, tot elevant pregàries al cel fins que els paraigües es mullessin, portant pancartes amb dites com “Pluja d’abril, cada gota en val mil”, “De poca pluja i molt vent, tothom se’n ressent” o “Aigua de pluja, els uns els baixa i els altres els puja”; una romeria en la qual, ja exhausts, tots els tòtils entonarien les absoltes “Quan Déu vol, plou” i “Cargol treu banya…”.