Podemisme-leninisme (I)
En un lloc on vaig treballar es va posar de moda, una temporada, la facècia d’elquefosisme-leninisme. Ho explico: consistia a afegir el sufix -isme darrere de qualsevol mot del qual s’estigués parlant (termini, deute, ordinador) i afegir-hi la cua leninisme, a manera de paròdia del binomi marxismeleninisme. Un podia dir: “No trobeu que ja és hora de dinarisme-leninisme?”, i un altre li contestava, per exemple: “Jo avui no, que faré taperisme-leninisme”. La broma va durar uns quants anys.
Segurament a vosaltres no us ha fet gota de gràcia, com és natural: les bromes, perquè en facin, s’han de donar en un determinat context. Però estic segur que si ara us demanessin si recordeu cap mot o expressió que durant un temps estigués de moda en els vostres cercles més reduïts i que no s’entenia a fora, respondríeu que sí. Perquè precisament aquesta és una de les funcions del llenguatge, per més que els llecs en la matèria s’entestin a repetir el mantra que les llengües serveixen per comunicar-se (en aquest cas, com veieu, la intenció no és pas comunicar cap informació, sinó compartir un estat d’ànim per tal de reforçar el lligam de grup, cosa que implica automàticament excloure els qui no en formen part perquè no estan al corrent del joc).
Si aquesta gracieta aparentment absurda va fer fortuna en aquell ambient és perquè les circumstàncies professionals ho permetien: era una redacció de diari en què tothom tenia com a mínim una llicenciatura i, la majoria, tendències ideològiques esquerranoses. Segurament en un supermercat, si em permeteu la comparació sense ànim ofensiu, no hauria tingut èxit (i a l’inrevés, és clar: cada hàbitat crea els seus sobreentesos). Bé, la feta és que m’he permès aquesta prèvia tan llarga perquè aquests dies de falses investidures i fallits governs espanyols de coalició ha tret força el caparró el neologisme podemisme, referit a la ideologia que representa el partit de Pablo Iglesias. No es tracta d’un neologisme estricte, en realitat, però gairebé: la primera aparició la trobem documentada ara fa tres anys, el mes de maig del 2016.
Abans que res cal dir que, filològicament parlant, el derivat és impecable: tant en la versió original del partit (Podemos) com en la de la delegació (Podem) catalana, el sufix hi encaixa perfectament: “El podemisme reclama com a mínim dos ministeris” és una frase que no crearà dubtes a cap lector mínimament avesat a la informació política. Però no tot és tan transparent.