Hi va haver una època pretèrita en què ser llauner era el súmmum de l’erotisme, gràcies a un cinema en què sempre els rebien senyores voluptuoses i nues, mal tapades amb tovalloles mínimes

L’any olímpic, més que per la merda de Jocs que Barcelona va celebrar a major glòria del franquista Juan Antonio Samaranch, i de l’espanyolitat rància que volia demostrar com n’era de moderna la seva falsa democràcia, alguns el recordem perquè Abel Ferrara hi va dirigir Bad Lieutenant, un pel·liculot on Harvey Keitel s’introduïa en la pell d’un policia arrossegat per un remolí de corrupció, joc, drogues, sexe i abús d’autoritat. Disset anys més tard, Werner Herzog va vampiritzar el mateix argument, va posar-hi al capdavant un actor que no semblava el més indicat per interpretar-lo, Nicolas Cage, i va aconseguir, sorprenentment, una altra joia cinematogràfica. Desconec fins a quin punt el jovent d’avui dia té interioritzada la cinefília, però diria que sent molt generós potser empatarien amb la meva generació. El que tinc bastant més clar és que actualment la feina de policia no té els estigmes que arrossegava en una època en què com a molt ens queia bé el Harry Callahan que va popularitzar Clint Eastwood. Ho aconseguia gràcies al relat omniscient que va fer-ne el director Don Siegel, perquè sabíem que els antagonistes de l’inspector californià eren autèntica xusma assassina. Dels quaranta alumnes que vam acabar l’EGB als Salesians de Ripoll, i la trentena llarga que vam fer el BUP a les Monges, no tinc constància que cap d’ells s’acabés dedicant a l’exercici policial. En canvi ara només sento a dir que el fill d’un conegut, o la neboda d’un altre, estan estudiant per mosso o per policia. Afortunadament pels uniformats, sembla que la percepció que es té d’ells és menys negativa que fa unes dècades, encara que sovint penso que en realitat es tracta d’una feina que tampoc et deixi esllomat després de la jornada laboral –exceptuant algunes excepcions on no m’agradaria veure’m involucrat– tal com es constata que alguns d’ells, després de la feina, necessiten fer una mica d’exercici físic. I també perquè el sou que hi tenen associat no seria el més migrat del mercat laboral. Tot i que davant d’un polígraf sempre mantindré que acabo de fer 22 anys, de vegades tinc converses que semblen de iaio. Fa unes setmanes comentàvem amb una amiga la dificultat de trobar operaris que et vinguin a fer una reparació, siguin fusters, llauners, paletes o electricistes. Tenim la percepció, potser equivocada, que la mitjana d’edat d’aquests col·lectius és cada vegada més alta, i que o bé aquesta societat neoliberal –que teòricament s’autoregula perquè el mercat ja és prou intel·ligent– comença a formar-ne, o bé ens haurem d’apuntar tots plegats a cursos CCC –en cas que encara existeixin– per resoldre’ns els problemes més bàsics de casa. Hi va haver una època pretèrita en què ser llauner era el súmmum de l’erotisme, gràcies a un cinema en què sempre els rebien senyores voluptuoses i nues, mal tapades amb tovalloles mínimes. En canvi, fa uns dies explicaven a la ràdio que el retrat robot dels aspirants a policia respon bastant a l’aspecte físic i psicològic dels implicats en el crim de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Doncs perdoneu-me, però entre això i que alguns partits progressistes siguin precisament els que demanen més càmeres i policia al carrer –tal com va passar no fa massa a Ripoll– ens està portant a la societat neofeixista actual. Enhorabona.

Hi va haver una època pretèrita en què ser llauner era el súmmum de l’erotisme, gràcies a un cinema en què sempre els rebien senyores voluptuoses i nues, mal tapades amb tovalloles mínimes

Policia i diversió