La decisió del govern de Manlleu de no construir dos blocs de pisos de lloguer assequible ha desfermat un espiral d’opinions a favor i en contra

La recent renúncia del nou govern municipal de Manlleu (Junts i PSC) a les ajudes milionàries dels Fons Next Generation per construir 69 pisos de lloguer social posa de manifest la crònica manca d’estratègia urbanística de la capital del Ter. ERC, el partit que ha liderat el govern municipal les darreres dècades (avui a l’oposició), i la CUP, han mostrat el seu desacord i perplexitat davant la decisió. Vist des de fora també costa d’entendre la postura de l’Ajuntament. Qui seria tan cínic de renunciar a una ajuda multimilionària per construir lloguer social? També sorprèn que una part dels veïns de les zones on s’havien de construir els pisos s’hi oposés. En teoria, els veïns haurien de ser els primers interessats a tenir habitatge assequible als seus barris. Per poder prendre partit en aquest debat, cal remuntar-se unes quants dècades enllà, entendre l’arrel dels problemes actuals de Manlleu i el context en què l’Ajuntament s’ha posicionat. Gràcies al seu històric teixit industrial, Manlleu és avui la segona població d‘Osona. Durant les dècades dels seixanta i setanta, milers d’immigrants de diversos orígens –però especialment del sud d’Espanya– es van instal·lar a la ciutat buscant feina. D’aquest fenomen, en van resultar dos problemes. D’una banda, el municipi va créixer massa ràpidament, sense cap planificació urbanística, i això va donar peu a la creació de guetos, futurs focus de marginalitat. De l’altra, una part dels manlleuencs de rendes altes van començar a abandonar una ciutat que havia anat agafant un perfil gris i industrial, molt semblant, tot i que a menor escala, al de les de l’extraradi de Barcelona. En aquesta època es construeix el Club Tennis de Manlleu, que esdevindrà una alternativa privada a les instal·lacions esportives municipals. A l’entorn del Tennis hi va sorgir una urbanització plena de cases a quatre vents en parcel·les de grans jardins. Curiosament, es troba enganxada a Manlleu, però en terme municipal de les Masies de Roda. Així arribem a principis de la dècada dels noranta, quan l’esfondrament del tèxtil destrueix en poc temps gairebé 1.500 llocs de treball directes. La crisi, malgrat la duresa, va ser relativament passatgera gràcies a la solidesa de grans empreses com Conductors Elèctrics Roqué o La Piara, però sobretot per l’empenta d’empresaris autòctons que van aconseguir fer créixer empreses alternatives: IQAP, CAPE, Electrojet, Maydisa, Pujadas, Compar, etc. Els Carandell funden Benito en aquesta època. L’any 1995, després de dècades de govern conservador de CiU, arriba a l’Ajuntament un nou govern municipal d’esquerres (PSC, ICV i ERC). Estan decidits a crear una estructura municipal de més volada per oferir serveis a l’alçada d’una ciutat de gairebé 20.000 habitants. Ho aconsegueixen a base de contractar personal a l’Ajuntament. La proposta és bona, però amaga un gran problema: a darrere no hi ha cap estratègia de futur. Avui l’Ajuntament és l’empresa amb més treballadors de la ciutat, i la majoria del pressupost municipal es destina a pagar sous en comptes d’inversions. Aquell govern municipal i els següents van continuar sense crear sòl urbanitzable per a rendes altes ni sòl industrial per a les empreses en creixement. En aquella època, era habitual sentir de veu dels polítics d’Iniciativa per Catalunya frases de l’estil “si els rics volen cases a quatre vents, que se les paguin”, a manera de justificar la manca de voluntat municipal de donar sortida a la demanda d’habitatge per part de rendes altes. Davant d’això, una part creixent de la demanda d’immobles de gamma alta es va desviar cap a les Masies de Roda, Sant Julià, Gurb, Vic i fins i tot Tona. Les empreses també van començar a marxar de Manlleu per falta d’espai. A partir de la primera dècada del 2000, el boom de la construcció i de la indústria càrnia a la comarca va generar una nova onada migratòria, principalment del nord d’Àfrica, que va ocupar els guetos construïts als setanta. Així es va entrar en una roda negativa. Els guetos es van començar a expandir. Les rendes altes van continuar abandonant Manlleu. Això, i la manca d’oportunitats laborals (les empreses tradicionals tancaven o es traslladaven), va derivar després en la marxa també de les rendes mitjanes. Costa d’entendre per què durant els darrers 30 anys (la majoria sota el govern d’ERC) no s’ha rectificat la passivitat de l’Ajuntament en matèria urbanística. Tampoc s’han fet noves connexions ni s’ha reduït el trànsit, soroll, fums o pudors al casc urbà. Manlleu va foragitar, per decisió pròpia i amb la seva inacció, les empreses i les rendes altes. Aquests errors surten molt cars a llarg termini, ja que les poblacions han de donar cabuda a famílies amb tota mena de rendes (baixes, mitjanes i altes). Mireu les del voltant: Sant Pere, Roda, Torelló, les Masies de Voltregà... Totes disposen de polígons relativament nous i tota mena d’habitatges: pisos, cases adossades i cases a quatre vents. A Manlleu també n’hi ha, de xalets, però proporcionalment molts menys que als municipis veïns. L’impacte que ha tingut això en el comerç local, el prestigi i les estadístiques econòmiques de Manlleu ha estat molt gran. Avui Manlleu és una ciutat en decadència i amb una pèssima reputació a la resta de la comarca. Això fa que un habitatge hi valgui menys de la meitat que un de les mateixes condicions a Vic. Pocs constructors aposten per invertir en edificis de nova planta o en la reforma d’antics. Si parleu amb agents immobiliaris d’Osona, us confirmaran que molta gent d’altres poblacions és reticent a llogar o comprar a Manlleu per una qüestió de reputació, encara que a efectes pràctics l’habitatge surti més barat. No és tant que en falti, sinó que n’hi ha poc de disponible i una part important està en mal estat de conservació. Segons EL 9 TV, a Manlleu hi ha gairebé 1.000 pisos buits. Per què no se n’afavoreix la reforma i s’ajuda els propietaris a posar-los en lloguer garantint el cobrament de les rendes a canvi d’imports més baixos? En aquest context, malauradament, s’entén la decisió de l’actual equip de govern d’aturar el projecte de construir habitatge social, i també la reticència d’alguns veïns. És una llàstima, però afegir 69 pisos de lloguer assequible a Manlleu només seria útil a curt termini. A la llarga, reforçaria la imatge de ciutat empobrida, decadent i marginal on només s’edifica habitatge social quan hi ha subvencions. Això seria contraproduent per tothom. El que de veritat li cal a Manlleu és reactivar el mercat immobiliari, i per això fa falta afavorir el context perquè el sector privat hi torni a invertir. Cap subvenció podrà substituir mai la capacitat del sector privat. Fem que Manlleu sigui un bon lloc on invertir, i el capital privat (no pas el públic) farà que hi hagi habitatge de qualitat. El sector públic serveix per regular i dinamitzar el mercat, no pas per substituir-lo. Un bon exemple és el cas de Vic, on passa exactament el contrari que a Manlleu. La construcció fa anys que hi viu un boom, en volum i en preu, i és complicat tant comprar-hi un pis nou per sota dels 300.000 euros com cases adossades de menys de 450.000. Al centre de Vic, els pisos grans poden assolir xifres mes pròpies dels barris alts de Barcelona o Madrid que no pas d’una capital mitjana de comarques interiors. Això tampoc és bo. Per aquest motiu és a Vic on caldria invertir en habitatge social i, d’aquesta manera, frenar la bombolla immobiliària oferint habitatge a preus assequibles. Així, tot i estar a favor de l’habitatge social, dono suport a la decisió de l’Ajuntament de Manlleu. Només amb una estratègia urbanística a llarg termini que no funcioni a toc de subvenció i que aposti per reformar el parc d’habitatge existent i acollir tot tipus de rendes es podrà trencar l’espiral de decadència que ha acompanyat Manlleu les darreres tres dècades.

La decisió del govern de Manlleu de no construir dos blocs de pisos de lloguer assequible ha desfermat un espiral d’opinions a favor i en contra

Política urbanística a Manlleu: cal una estratègia a llarg termini