La majoria, encara que hi hagi tensions, desacords i moltes diferències, entenen i respecten la nostra feina

A part de quan acabarà l’onada de calor, de si tindrem gas a l’hivern o què passarà en aquesta apocalíptica tardor que entre tots estem augurant, una de les coses que més ens demanen aquests dies als periodistes és sobre la relació amb els polítics. La convivència entre periodisme i política ha estat sempre complexa. El paper de la premsa de controlar el poder és, encara ara i malgrat el soroll de les xarxes socials, un dels pilars de la democràcia. Hi ha polítics, però, que no entenen que respondre les preguntes dels periodistes no és un dret, sinó que és un deure. La picabaralla que s’ha fet pública entre el diputat Francesc de Dalmases i la sotsdirectora del Faqs n’és un exemple. Com en tots els àmbits, les relacions poden ser de molts tipus, n’hi ha de tòxiques i interessades, però també de sanes i enriquidores. He vist com els mateixos polítics que un dia han intentat fer un Dalmases perquè no els ha agradat una informació, l’endemà se t’abracen perquè necessiten aparèixer als mitjans i un temps després, quan enfilen la recta final de la seva carrera política, et demanen distància i oblit etern. Malgrat que no posaria la mà al foc per tots els periodistes, quan un polític els culpa sempre de tots els seus mals és perquè alguna cosa ha fet malament. A nosaltres ens toca moltes vegades empassar-nos l’orgull perquè la nostra feina està per sobre de tot això. I com diu David Miró a Periodisme samurai (Editorial UOC, 2016), els polítics passen i molts cops els espera un final trist i cruel. Per sort, però, la majoria de polítics, encara que hi hagi tensions, desacords i moltes diferències, entenen i respecten la nostra feina.

La majoria, encara que hi hagi tensions, desacords i moltes diferències, entenen i respecten la nostra feina

Polítics