Les bones idees han d'avançar a poc a poc, seguint les regles d'un joc que ha d'incloure el diàleg constructiu

Lluís Foix, el periodista, ha escrit: “L’esquerra veu gegants feixistes on hi ha molins de vent populistes”. Fantàstic! Que bo que era Cervantes. Agafo el Diccionari de la llengua catalana, el de l’Institut d’Estudis Catalans, sempre a l’abast, busco l’entrada “populisme” i llegeixo: “Corrent ideològic que vol defensar els interessos i les aspiracions del poble. Aprofitament demagògic de les aspiracions del poble per a obtenir un benefici”. Chesterton diu que “les idees són perilloses, però l’home per a qui són més perilloses és l’home sense idees”. Les bones idees surten del cap de l’home intel·ligent; perquè siguin vàlides i donin fruit s’han de transmetre a altres persones, i aquestes les han de raonar! Sense argumentar-les tenen ben poc recorregut, queden desades a les pàgines d’un llibre... els lectors són escassos, el poble és poc aficionat a la lectura. El mateix podríem dir de les males idees, les que surten del cap d’una persona que no és tan llesta, o –i aquí rau el problema– que les vol utilitzar en benefici propi. Les idees s’escampen mitjançant el diàleg. Són com les col·leccions de cromos. Qui no té cromos per bescanviar no pot enriquir la col·lecció. Qui no té idees pròpies fa seves les que li donen en un acte de fe –ara es parla de leap of faith, salt de fe. Els populismes s’alimenten uns als altres, tenen el mateix crit de guerra. Uns criden contra socialistes i comunistes, altres contra el rei i el feixisme. Tots comparteixen una ètica falsa: només és bo allò que convé als meus interessos. Els populismes perjudiquen els partits històrics. Ahir (17-10-21), llegia a La Vanguardia un article de Carles Castro: “Té futur el socialisme?”. L’autor ho posa en dubte argumentant: “A Espanya encara no –jo afegiria un potser–, però en altres països la base obrera flirteja amb el populisme xenòfob, i les classes mitjanes, properes al centre esquerre, presenten un grau de fragmentació ideològica que fa impossible que se sentin representades en una marca guanyadora”. Els populismes creen tensió a la societat, mobilitzen a uns i desmotiven els altres allunyant-los de la política, un fet perjudicial per la democràcia, ja que afavoreix els extremismes dretans i esquerrans. En aquest sentit, Marta Moreta, la companya i diputada al Parlament, en una entrevista a El Punt Avui, avisava i defensava la ciutadania dient que: “La gent no és ximple i no se li pot vendre fum”. El matemàtic i filòsof Ricardo Moreno Castillo, en l’assaig Breve tratado sobre la estupidez humana (Fórcola, Singladuras, 2018) –us el recomano, és curt i de bon llegir, ja va per la sisena edició–, diu: “Una persona il·lustrada que defensa la república enfront de la monarquia ho fa amb raons i arguments pensats i meditats... un eixelebrat, en canvi, demostra la seva preferència per la república cremant una foto del rei, escridassant-lo en un acte públic o cantant un rap ofensiu. Són dolents els qui ho fan? El Principi de Hanlon diu que no s’ha d’atribuir a la maldat el que pot ser explicat per l’estultícia –per respecte prefereixo aquest terme al d’estupidesa–. L’estultícia fa més mal que la maldat, perquè és més fàcil lluitar contra la segona que contra la primera”. Provaré d’explicar-me en dos casos concrets: el nacionalisme populista i el 15-M. El primer tendeix a convertir el nacionalisme en l’essència del seu pensament. Sense considerar si amb això afavoreix a ningú. Potser ni tan sols a la mateixa nació. I el 15-M? Sí, d’acord, va ser un èxit, però també és la història d’un desengany. Es volia canviar el món i res no ha canviat. Una casa sense fonaments se l’emporta el vent. Els moviments socials han de començar pels barris, després arribaran a les ciutats. L’ajuntament és el fonament, els partits polítics han de ser municipalistes, veieu, sinó, el fracàs de Ciutadans. El populisme és un salt de fe, ens encuirassem, ens blindem i ja no ens cal raonar. En som conscients? Sortosament, molts, crec que la majoria, no són tan il·lògics, ni dolents, són gent de bona fe –tornem a la fe–, que s’ha deixat arrossegar per l’emoció i el sentiment. Les idees, les bones idees, han d’avançar a poc a poc, sense indignació, seguint les regles del joc. Un joc que ha d’incloure el diàleg constructiu. Sé que costarà, però vull creure que la reflexió, l’afecte i l’amistat s’imposaran. Com diu Moncho Ferrer, director de programes de la Fundació Vicenç Ferrer: “L’amor sí que pot canviar el món, jo ho he vist”.

Les bones idees han d'avançar a poc a poc, seguint les regles d'un joc que ha d'incloure el diàleg constructiu

Populismes a tort i a dret