Som qualsevol cosa menys éssers racionals, el màxim que podem fer és simular que no sentim quan per dins estem a punt d'explotar

Som poqueta cosa. Ens creiem que no, que som molt grans, però tendim a la petitesa, d’una manera infinita, inexorable, implacable. Ens creiem ves a saber què i fem les coses tan així, a l’engròs, tan com si importessin a algú, que fem una mica de riure. Després ve la vida, amb la seva meravella d’equilibris i només amb una notícia ens deixa noquejats o ens eleva al cel. Un minicopet a la mandíbula i perdem l’equilibri, un petit somriure en la cara d’algú que estimem i tot torna a lloc. Som poqueta cosa si amb poqueta cosa ens ensorrem o ens omplim. Em direu després –o em diran els que es pensen que en saben res, de tot plegat– que som éssers racionals, que funcionem segons les nostres idees i que la ment ens regeix, que tot està molt ben pensat, ben estructurat, que som homínids avançats que pensem i després actuem. Però això no és cert. I ho sabeu perfectament. No en tenim ni idea de reflexionar ni de pensar ni tan sols de ser mínimament moderats amb el que fem. O, com a mínim, no la gran part de la humanitat. Ens tenallen els drets i els deures però ens rebufa l’animalitat per tot arreu. Som emoció, per a bé i per a mal, i és aquesta emoció la que ens guia. Plorem i ens sentim alliberats; riem i ens fa mal la panxa i és una mica per la felicitat que sentim; abracem i ens sembla que no toquem de peus a terra; tenim un orgasme i el món té més sentit. Som nervi, sentiment, emoció, desig, provocació i alegria. I som tristesa infinita i desgana i desesperança i avorriment. Som qualsevol cosa menys éssers racionals, perquè el màxim que podem fer és simular que no sentim quan per dins estem a punt d’explotar, estem a punt de vessar, estem embussats o exhausts o incontrolats. Som el que sentim. El que sentim quan vivim. El que sentim quan creiem que no sentim res. Som tota la por, l’angoixa, l’alegria i les ganes. I la il·lusió. La il·lusió, molt. I protegits –o pensant-nos-ho– darrere la nostra idea de racionalitat, ens envesteix allò emocional i ens tomba. Som poqueta cosa, ja us ho he dit, o més aviat tot el contrari, perquè som totes aquestes emocions i percepcions i voluntats i sentiments que amaguem o intentem amagar sota aquesta pàtina de racionalitat. Som enormes i fràgils alhora; som forts i precaris; i ens sentim vius quan veiem a venir la mort. Som el que sentim i això ens fa grans i ens fa petits i ens fa indefensos i poderosos. Avui he plorat mirant una fotografia i he rigut veient algú que estimo riure i he sentit unes ganes infinites de mar compartit aquest estiu. Som justament tot allò que amaguem ser. Som el que no pensem. Som quan no pensem. Som poqueta cosa i enormes. Alhora.

Som qualsevol cosa menys éssers racionals, el màxim que podem fer és simular que no sentim quan per dins estem a punt d'explotar

Poqueta cosa