Por i ràbia
Sovint, per entendre un fenomen social, el més indicat és escoltar els protagonistes. Tanmateix, aquesta és una màxima molt elemental que no s’utilitza gaire. Així doncs, per comprendre el significat dels aldarulls que es repeteixen nit rere nit a moltes ciutats catalanes com a protesta per l’empresonament del raper lleidatà Pablo Hasél no hi ha millor cosa que parar l’orella i veure què en diuen els joves que hi participen activament. A diferència del que passa amb el món de la política o el de l’acadèmia, que acostumen a oferir opinions concloents, a favor o en contra, els protagonistes s’expressen amb molta espontaneïtat i sinceritat. Faré referència a dues opinions. La primera és la d’una companya de la noia a qui una bala de foam va rebentar l’ull en una de les manifestacions convocades a Barcelona. Aquesta jove, menor d’edat, va ser entrevistada al programa matinal que Josep Cuní condueix a la Cadena SER. Durant prop de vint minuts, la Laia va explicar les circumstàncies que van culminar amb una ferida a la cara produïda per una descàrrega de material antiavalots disparat per la policia que reprimia la protesta. La noia va dir que van anar a la manifestació amb la intenció de provocar incidents, que ella, amb l’ajuda d’altres persones, va tombar un contenidor de vidre i va llançar nombroses ampolles contra la policia. Va assegurar que no es penedia de res, però que lamentava el que li havia passat a la seva amiga perquè justament la jove ferida no va participar del llançament d’objectes. Se sentia culpable d’haver-la convençut d’anar a la manifestació i va repetir diverses vegades que era ella la que hauria d’haver rebut les conseqüències dels aldarulls i no l’altra noia. Quan el periodista va demanar-li per què es mobilitzava i per què ho feia violentament va respondre que sentia por i ràbia, que creia que ningú tenia en compte els problemes de la joventut i va acabar amb una afirmació que em va estremir: “Si cal destruir Barcelona perquè ens facin cas, ho farem”. Era conscient del caràcter gairebé nihilista i espontani de les seves actuacions. Era com un crit de desesperació. Per cert, en cap moment va fer referència a l’empresonament de Pablo Hasél.
L’altre testimoni és el d’Anna Clua, portaveu del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que va ser entrevistada a peu de carrer a Betevé. Aquesta noia digué que les protestes responien a la frustració i la insatisfacció de la joventut, al fet que aquest grup d’edat estava abocat a la precarietat i que no tenien res a perdre. Tampoc va fer referència en cap moment a l’empresonament de Pablo Hasél. En realitat, els testimoniatges d’aquestes dues persones venien a corroborar el que ja intuíem, el malestar d’una generació de catalans i catalanes que la crisi del coronavirus no ha fet altra cosa que agreujar. Segons el meu parer, darrere de les mobilitzacions, fins i tot de les més violentes, no hi ha revolucionaris, tampoc hi ha vàndals i brètols. Hi ha por, ràbia, frustració i insatisfacció. No és que ho digui jo, és que ho afirmen els que munten barricades i llancen ampolles a la policia. Ho asseguren els protagonistes. Al final, hi ha dades que ens indiquen quin és el caldo de cultiu d’aquest malestar generacional: quaranta per cent d’atur juvenil, precarietat laboral, sous baixos, impossibilitat de moure’s lliurement pel territori, una vida social reduïda a mínims, estudis condicionats per la pandèmia, un clima polític i social enrarit des de fa molts anys. Un còctel explosiu que ha esclatat amb l’empresonament d’un cantant de rap irreverent i radicalitzat, que es presenta com a comunista i antisistema. Un jove amb el qual s’identifiquen perquè ha expressat de forma irreverent i radical, i sovint de manera grollera, les insatisfaccions d’aquesta generació. La societat i, molt especialment, els polítics haurien de prendre consciència d’aquest malestar i actuar. Tots plegats hauríem de fer saber a la nostra joventut que hem pres nota, i que no tan sols els tindrem en compte sinó que ells ens hauran d’ajudar a remuntar una situació insostenible, es miri per on es miri. Prèviament, la violència haurà de cessar, perquè el vandalisme dona arguments als que no volen que res canviï i perquè, malgrat que la violència com deia Albert Camus és tan indispensable com intolerable, potser ha arribat el moment de construir més que no pas de destruir, mal que els pesi als qui l’alimenten des del sofà de casa seva, aliens al sofriment dels qui la practiquen i dels qui la pateixen.