Portugal, 25 d’abril
Es compleixen 50 anys de la Revolució dels Clavells a Portugal. Una revolució no absenta d’alguna víctima mortal, poques, i alguns ferits. Sempre hi ha qui en un moment d’aquests es fa la llei per la seva part. Tot i així, no van pas faltar-li temors perquè els dictadors mai es rendeixen, no cal anar més lluny, a casa nostra. El dictador Salazar havia mort el 1970. La construcció del pont que fins al final de la dictadura va portar el seu nom es pot considerar una de les obres que més van contribuir a les comunicacions amb Lisboa. El successor de Salazar, Marcelo Caetano, no es va adonar que substituint el general Spinola, el del monocle, per fer content altres militars li portaria problemes.
Portugal és un país on la gent és molt amable i fins i tot a vegades sembla cohibida. Des de 1967 l’he anat visitant sovint per feina, i sempre hi he trobat amabilitat. Un país amb un model d’indústries molt concret i també amb influença de les colònies. El tèxtil amb brodats a mà, confecció, figures de ceràmica i teixits de llana en podem trobar molta varietat des de Fortaleza, al nord, fins a Faro, a l’extrem sud. Avui també té una indústria del calçat molt potent, d’alta qualitat i assequible.
La religió catòlica hi ha tingut molt a veure en el domini i govern de les persones i podria molt ben ser que va retardar, en més d’una ocasió, el progrés del país. En moments, els clergues eren extremadament respectats, alguns d’ells es permetien, en temps on encara hi havia les fronteres comercials, passar productes sense que els guàrdies els ho impedissin. El contraban, estraperlo, en pobles molt propers a Extremadura o Galícia i Castella era freqüent i des de Verin, Espanya, pel fet de les dificultats per l’orografia, era un punt fàcil de moure tota mena de productes. Som molts els comercials que podem recordar-ho. Abans de la construcció de l’autopista nord-sud les comunicacions eren més carregoses, però la bellesa de la seva costa i els paisatges compensaven sobradament els inconvenients. La universitat de Coïmbra, en una població medieval de gran bellesa, és de renom per l’alta qualitat en la formació.
Després de la descripció, evidentment molt personal, producte de la passió que sempre he tingut per aquell país, potser que tornem a pensar en els fets del 25 d’abril de 1974. Ja que el que podríem dir-ne de la transició de dictadura a democràcia, amb tot el que comporta sobretot en un país no massa gran, també es va trobar marcada en la influència d’alguns estaments, per descomptat els militars. Hauríem de tornar a mencionar el general Spinola, que va haver d’exiliar-se. El que podia haver sigut un cop d’estat cruent no va ser-ho perquè la dictadura crec que estava molt desacreditada i hi havia molt descontent en l’exèrcit. Aquesta afirmació, per part meva, dins tot el desconeixement que en pugui tenir, la faig perquè a l’empresa on em trobava treballant el representant era un major de l’exercit portuguès. Bé, els afers comercials els fèiem en nom de la seva esposa.
En una de les visites, no puc dir si un mes o dies abans de la Revolució dels Clavells, en passar davant de la presó de Caixas, el seu comentari referent als presoners que hi havia, era la presó dels contraris al règim, deixava clar que no hi serien massa temps més, igual que en la visita que vam fer al seu quarter, però jo no podia pas entendre, en aquell moment, a què es referia. Després, al vespre a l’hora de sopar en un restaurant típic de Lisboa al barri d’Alfama, diré el nom del restaurant però no el del militar, Taberna do Embuçado, vàrem parlar de negocis, però molt aviat començàrem a parlar de política ja que jo vaig treure el problema que teníem a Espanya en les privacions de llibertats, potser inconscientment ja que jo no sabia pas si ell estava d’acord en la dictadura que ells també patien.
Recordo molt bé una de les seves frases que en aquell moment per a mi no tenien cap importància però sí que després la vaig entendre. Em va dir: “Les dictadures algun dia també s’acaben, unes abans que altres”. La conversa va anar seguint el seu curs i en acomiadar-me a l’hotel em va preguntar quan tornaria a Portugal, i en dir-li que no seria pas abans d’uns mesos em va contestar que millor. Pocs dies després va passar el que va passar. Una revolució amb clavells que es dona per fet que allò dels clavells va començar quan una cambrera portava un ram per a un casament que no es poder celebrar, un soldat des d’una tanqueta li va demanar un cigarret i com que l’única cosa que portava eren clavells n’hi va donar un, que el soldat va posar a la boca del canó i així es van anar repartint i el poble va seguir-la. Si tot va ser així val la pena celebrar els 50 anys d’aquest fet potser amb més clavells. Tant de bo tots els pobles prenguessin exemple, més ara que les extremes dretes volen tornar-nos a portar a règims prenent-nos una bona part de les nostres llibertats, drets i cultures.