Gaza és avui el camp d'extermini més gran del món. Una persona de veritat no ho pot tolerar, ha d'alçar la veu per tots els cels del món

Si ens preguntem pel significat del mot educació, ben aviat ens adonem que no és un concepte unívoc, s’interpreta de formes diferents, tot i que sovint, segons el relativisme cultural, hi ha una definició que domina per sobre de les altres. Aquí a Occident, en els nostres dies, la interpretació més sonora és aquella que defineix l’educació com el procés de formació que té com a missió l’abast de bones feines i l’emancipació econòmica dels nostres joves. Convertir els educands en els millors productes, els més competitius i la millor mercaderia possible a favor de l’engreix de les grans riqueses és el que defineix, si més no en grau considerable, el sentit educatiu actual. Albert el Gran, filòsof alemany del segle XIII, definia l’educació com una mena de dolç diàleg entaulat conjuntament entre professors i alumnes en la recerca del coneixement. Penso que el filòsof va definir molt bé l’essència del procés educatiu. Potser la missió fonamental de l’educació no és la de produir ànimes competitives, sinó la de produir bones persones. Em refereixo a persones qualitativament bones, per tant, bones en medicina, docència, dret, investigació científica, expressió artística... però també bones en la convivència: bons amics, bons veïns, bons ciutadans o, com diu Martha Nussbaum, bons demòcrates. La diferència entre el sistema democràtic i l’autoritari depèn sobretot d’això: dels ben educats. La dictadura, per exemple, està configurada per un dictador que dicta, i uns súbdits obedients que assumeixen el dictat. Vol dir això que aquest règim polític tracta el conjunt de la població com a menors d’edat morals i intel·lectuals. En canvi, la democràcia suposa ciutadans responsables, lliures en les seves eleccions i decisions; implica persones amb majoria d’edat moral i intel·lectual que, per la mateixa talla ètica, se senten empentats a no callar davant de les injustícies, ni en consciència es poden permetre una actitud d’indiferència enfront dels genocidis i els crims contra la humanitat, que actualment es perpetren, per exemple, a Gaza. Poc importen ja els debats sobre si la noció de genocidi és adequada, o si les massacres són legítimes, o si l’antisemitisme està perillosament emergint. Res de tot plegat pesa prou davant de l’envergadura de tals crims. A l’horror poc li importen els debats dels cretins i aduladors. La cantant israeliana Yuval Raphael, a Eurovisió, va poder interpretar New Day Will Rise amb tot el seu talent i força. Ella va expressar l’esperança envers l’horror. I ho va poder festejar tot seguit amb l’alegria que li va generar el segon lloc de la qualificació. No és el cas de la fotoperiodista Fatima Hassouna, protagonista del documental Put Your Soul on Your Hand and Walk (Posa la teva ànima a la mà i camina), de la directora iraniana Sepideh Farsi. El film és una coproducció franco-palestino-iraniana, i fou seleccionat a la secció ACID del Festival de Canes de 2025. Malauradament, l’endemà de la selecció del documental, Fatima Hassouna fou assassinada amb la seva germana embarassada i vuit membres més de la seva família en un atac aeri israelià. Ja compten més de cinquanta mil persones mortes a Gaza, de les quals quinze mil són nens i nenes. El camp d’extermini més gran del món és real, i una persona de veritat no ho pot tolerar, ha d’alçar la veu per tots els cels del món. Perquè els que prefereixen silenciar-ho, els que demanen no polititzar greus i lícites denúncies en tots els esdeveniments, siguin els que siguin, potser són ciutadans que no han assolit encara la maduresa moral necessària, i potser estan més a prop de la dictadura que no pas de la democràcia. Per aquest motiu la bona educació ha d’anar íntimament lligada a la formació de persones bones, amb capacitat d’empatitzar amb els qui pateixen, amb capacitat d’imaginar escenaris que no són els que viuen, que no són pas els seus. L’educació pren sentit i triomfa quan aconsegueix homes i dones responsables d’ells mateixos i dels altres, capaços de fer de la ciutat, el poble o el món un bon lloc per viure-hi.