Els que manen de veritat controlen el 'big data' i nosaltres els estem regalant informació amb els nostres mòbils

Sentim a parlar amb tota normalitat de postdemocràcia. Encara que el terme ja és antic, se circumscrivia el seu ús al món de les ciències polítiques. Però ara ja ha saltat als mitjans de comunicació, a la ferralleria verbal de tants tertulians que, més que parlar, lliuren cada dia una batalla contra algú (o a favor de qui els paga), i es parla de la postdemocràcia, repeteixo, amb total normalitat, anunciant-nos que aquest món cau, que la democràcia ara es regeix per altres paràmetres, res de la sobirania popular, res de res. Comencem a assumir com a normalitat que són les grans corporacions, els lobbies de tota classe i condició, els que ho manegen tot. Que al final, votem el que ens diuen que votem. Només que ara ja ni ens n’adonem. La postdemocràcia va de bracet de l’algorisme. Potser hauríem d’escriure-ho en majúscules: l’Algorisme, perquè ell és, vull dir, Ell és, Déu. L’Algorisme, lloat sigui el seu Sant Nom, ho governa tot. Els que manen de veritat controlen el big data, i com que els estem regalant informació contínuament gràcies a l’ús dels nostres mòbils, els estem dient com han de manipular-nos. La publicitat que m’envien i que veig en les meves xarxes socials és per això. Però també els posts que llegeixo, les notícies que em seleccionen. L’objectiu últim, que ningú ho dubti, és manipular el nostre vot, aconseguir que tinguem determinada visió del món, que acceptem, doncs, determinades realitats. Que res es mogui, en definitiva. Parlem, sí, amb total normalitat d’aquesta mena de coses quan en realitat hauríem d’estar, com a mínim, cremant contenidors o alguna cosa (bé, retiro això: Yolanda Díaz va dir que donava suport a les manifestacions obreres i se la van menjar, literalment). Ens sembla normal, sí, però no ens ho hauria de semblar. Però ens ho sembla perquè, entre altres coses, ja assumim com a normal que el periodisme, sobretot el que té a veure amb els grans mitjans, les grans televisions, els grans entramats empresarials que barregen mitjans de comunicació, amb editorials, bancs i el que sigui necessari, s’ha tret la careta per dir sense por que treballen no al servei de la veritat sinó al servei de determinats interessos empresarials, ideològics i polítics que, al cap i a la fi, són la mateixa cosa. Ja no hi ha pudor. És el postperiodisme que va de bracet, i tan feliç, de la postdemocràcia. I ja no necessitem programes de verificació per saber quan una informació és una fake news. Ara gairebé tot el que té a veure amb els grans assumptes de la política ens sembla una notícia falsa. Escoltem Villarejo reunit amb periodistes de primer nivell, i aquests reconeixen que probablement no tingui base el que explicaran, amplificar, acusar, reiterar, però mira, ho fem igual, si resulta que és mentida, o una invenció, o una construcció absurda, doncs ja ho saps, difama que alguna cosa en queda. I els sentim parlar amb normalitat que destruiran a qui sigui amb una entrevista. Probablement en els últims cinc anys s’han dictat més sentències arxivant casos airejats com a veritables pels mitjans de comunicació que en tota la història de la democràcia. Però res, està assumit que tot aquest batibull és aquí i ha vingut per quedar-se. Quan no ens hauria de semblar ni mig normal. Perquè darrere de la postdemocràcia, del postperiodisme i de l’algorisme, beneït sigui, hi ha la mort civil de totes i de tots. Ens n’assabentarem, és clar, pel mòbil. Potser, fins i tot, hi farem un like. O un cor.

Els que manen de veritat controlen el 'big data' i nosaltres els estem regalant informació amb els nostres mòbils

Postdemocràcia, postperiodisme i algoritmes