És un savi trempat, divertit i proper. Un poeta! No et cansaries mai d’escoltar-lo. Felicitats, Martí! I moltes gràcies pels bells gaudis que ens regales. M’ajuden a entretenir la meva vellesa, i segur que, a tu, la teva

De Martí Boada en sabia el nom; com a autor de llibres dedicats als arbres i al massís del Montseny. El primers que vaig entrar a la meva biblioteca foren: El massís del Montseny, guia per a visitar-lo (Brau Columna, 1998) i El Montseny, cinquanta anys d’evolució dels paisatges (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2002)... I no fa pas gaire, Poesia forestal (El cep i la nansa, 2021). Ara ens coneixem, ens veiem sovint, dinem, xerrem i ens comuniquem per WhatsApp. Formem part del consell assessor de País Rural, el moviment que dirigeix Josep Maria Vila d’Abadal i que treballa per garantir un compromís continu en la recuperació i recerca dels drets i condicions de vida rurals. Fa uns dies, en la sobretaula d’un dinar de treball, en Martí m’explicava que, als anys cinquanta, l’arribada massiva del petroli i els seus derivats va representar un canvi molt important en les formes de producció, la mobilitat i les tecnologies. Els polièsters i els plàstics, derivats del petroli, van causar un efecte bumerang ambientalment molt problemàtic. Aquest canvi va fer molt de mal al bosc, deia en Martí. “Mira, Miquel, a Sant Celoni, quan jo era petit, el carrer de casa estava completament lligat al món forestal. A més de can Cassi, ca l’Amigó i can Sibina, magatzems forestals, hi havia els Barnola que eren traginers, i una mica més amunt les serradores de can Muntasell... El meu avi era carboner cerdà i el pare feia desembosc. En entrar a casa, una olor forta i agradosa omplia l’olfacte, l’entrada era plena de feixines de bruc i estelles d’alzina i arboç, de sacs de carbó i terregada. Darrere les portes hi havia penjats els farcells de plantes remeieres, no hi mancava mai el poliol, l’olorosa herba preferida del pare. He vist amb els meus ulls, el bosc ple de colles treballant-hi. Puc recitar de memòria una vintena d’oficis de bosc: bosquerols, picadors, quadrejadors, corbaires, formaires, roders, feixinaires, costalers, escorxaires, pegaires, carboners, peladors, traginers... I als pobles hi havia serradores especialitzades. Unes feien llenya en forma d’estelles o tacos, la base era l’alzina, el roure martinenc, i en algun cas el suro pelat i l’arboç. Altres preparaven fusta: taulons, cadiratges, amb arbres fusterers, com el pollancre, l’àlber, el vern, el freixe, el castanyer, el roure, el faig, per fusteria de mobiliari, embigats, fusteria de ribera, de botada, d’embalatges...” En Martí remena el cafè mentre m’explica que, no fa pas gaire, un estudiant de botànica argumentava que els boscos no s’han de tocar, em diu que el noi invocava criteris fitocenològics acadèmics que estableixen que les comunitats vegetals vagin fent els seus processos sense intervenció humana. Fa un glop, deixa la tassa i amb veu solemne manifesta: “Potser no havia passat mai això de negar una evidència històrica tan gran com ha estat la relació activa, no contemplativa, dels humans amb el bosc, un sistema orgànic exemplar de producció neta de matèria i energia...” Després acluca els ulls, abaixa el to de veu, somriu i em confessa: “Doncs hi ha moments que penso que les meves anàlisis són com les d’una mena de Llanero Solitario, que escombra l’escala a l’inrevés, no de dalt a baix, sinó de baix amunt; no creus que soc pesat i avorrit? Em venen ganes de llançar la tovallola i provar, tot i que és massa tard, estudiar el comportament sexual de les sargantanes margeneres, segurament més excitant i escaient...” Jordi Salbanyà, un altre dels experts, que seu al davant, intervé en la conversa i li etziba: “Martí, si tu callessis haurien guanyat la partida aquells que fan de l’anècdota un dogma irrefutable; és el teu discurs basat en el coneixement científic i en l’experiència el que els posa en evidència. Sí, Martí, no ets la veu que clama en el desert, sinó el manà que ens alimenta. Ens veiem a Prada de Conflent.” I és que el 18 d’agost, a Martí Boada li van lliurar el Premi Canigó que atorga la Universitat Catalana d’Estiu. S’ha valorat la trajectòria i el prestigi que el company ha assolit com a científic ambiental. A Prada de Conflent, la sala era ben plena. Jordi Sargatal, naturalista, expert en ocells, s’encarregà de fer la laudatio. Començà avisant-nos que seguiria els dictats del seu cor: “Com diuen a l’Empordà, tindràs pas mandra, Martenc –li va dir–; si dibuixéssim la piràmide ecològica del Montseny, a dalt de tot hi hauria la teva figura, la de l’home que, com que ha picat molta pedra, és alhora obrer i seductor, la del qui penetra al bosc com si entrés en una catedral.” La rèplica del premiat fou molt emotiva, no necessità paper ni guió. És un savi trempat, divertit i proper. Un poeta! No et cansaries mai d’escoltar-lo. Felicitats, Martí! I moltes gràcies pels bells gaudis que ens regales. M’ajuden a entretenir la meva vellesa, i segur que, a tu, la teva. Per poc no som de la mateixa quinta, ens portem uns mesos, tu ets del 49 i jo del 48, passem tots dos de la setantena. De moment, guardem-la, la tovallola, no la llancem encara, que hem de seguir tirant coces. Sobretot tu; el país et necessita més que mai; per la incertesa del moment: focs desconeguts, sequeres que no toquen, tamborinades destructives, pedregades mai viscudes... Com tu dius, és evident que calen lluites convençudes de compromís amb l’escenari existencial. No en tinc cap dubte; seguiràs combatent! Et veig bé, i encara més quan llegeixo l’escrit que fa uns dia vas enviar-me: “El pinyer és l’amant que m’encén la passió més ardent, fixa’t que ben cuixat, cos proporcionat, tronc perfectament cilíndric, i la capçada para-sol més bella en arbre dels arbres que conec...”

És un savi trempat, divertit i proper. Un poeta! No et cansaries mai d’escoltar-lo. Felicitats, Martí! I moltes gràcies pels bells gaudis que ens regales. M’ajuden a entretenir la meva vellesa, i segur que, a tu, la teva

Premi Canigó a un científic savi