Preparar el Mundial de 2030
Després que vuit futbolistes de la Masia, la gran majoria catalans, fossin decisius per guanyar la segona estrella davant Trump, tal com varen ser-ho els Xavi, Puyol, Iniesta, Busquets, Piqué en la primera el 2010, davant Mandela, quin contrast, algunes reflexions. La primera, òbvia. Que una selecció catalana podria aspirar a tot en els mundials. No com els escocesos, selecció sense estat, que esgotaren tota la cervesa i whisky de Boston, sols guanyant per simpatia a la resta. Nosaltres som d’aromes de Montserrat o ratafia. Una segona és que el joc de la Masia, la inspiració de Cruyff, continuada pel Xavi, Guardiola, Luis Enrique, allò de si tu tens la pilota no la tenen ells, sortir jugant des del porter, recuperar ràpidament la possessió, va enterrar definitivament l’essència pàtria de “la Roja”, la fúria i trompades dels destralers Camacho, Sergio Ramos, i molt abans De Felipe i Benito, com veieu tots del Madrid. La prova és que per primer cop en la història no hi havia cap jugador blanc a la selecció, i per més turment seu va campionar. No val presumir del Cucurella fitxat a correcuita, perquè oficialment per la FIFA constava com a jugador del Chelsea. Espanya en futbol ja no es coneix per la garra, sinó pel bon joc. La fúria l’hem deixada per als piolins. Per als Policies i Guàrdies Civils de l’“a por ellos”, perquè ens l’apliquin als catalans quan ens revoltem farts dels espolis econòmics, culturals i de dignitat que tothora ens apliquen i que cada cert temps ens fa rebotar. Econòmics patim cada any en el dèficit fiscal i d’inversions. Culturals en la guerra que tenen per anorrear el català. De dignitat en tenim munt d’exemples, deixem les barroeres escomeses judicials i, ja que parlem d’esport, recordem com ens varen capolar a darrera hora a Fresno la possibilitat que l’hoquei patins pogués disputar mundials i guanyar-los com a Catalunya, tal com ja hem fet com a Espanya. De moment els piolins s’entrenen requisant estelades i trompejant indefensos seguidors culers, encisats escoltant el p… Barça, p… Catalunya, vomitat arreu d’un estat que sols ens tolera per pagar i a qui només uneix l’odi al diferent.
Ja es parla a la Meseta d’intentar repetir, volen la tercera estrella en el seu Mundial 2030 compartit amb Portugal i els nostres bons “amics” d’ara i sempre del Marroc. En això els de Madrid són indiscutiblement campions. Els seus somnis humits de repetir rua i Cibeles es basen sobretot en els 19 anys dels Cubarsí, Lamine, Gavi, Fermín, també d’un Bernal que pot ser el nou Rodri d’ací a quatre anys. Perquè Florentino aposta per estrangers. Per guanyar el 2030 s’ha de tenir molt bon equip, però d’altres també el tenen i, per tant, en els vuit partits a disputar qui serà campió, només pot fallar en un dels tres primers, després s’ha de comptar en tenir sort i que els teus rivals no en tinguin i que lesions, àrbitres i encreuaments et respectin. Aquest articulista ja sembla el simple –no llegir ximple–, M. Rajoy. Perdoneu-me.
Segueix una opinió que no serà seguida, perquè el futbol ha entrat en una dinàmica perversa d’inflació de preus tant d’entrades, com contractes televisius, també els dels jugadors i dels seus intermediaris que es deleixen perquè canviïn d’equip cada pocs anys com aquell Ronaldo bo, el brasiler, que el movien cada any els inversionistes que havien apostat per ell de jovenet i el tenien lligat qual esclau amb cadenes d’or. El consell deriva del fet que el 1995, per no deixar fora Sevilla i Celta, quan no varen justificar ni avalar els comptes, la Lliga va passar de 20 a 22 equips. En primera instància havien baixat a segona, però les manifestacions i pressions dels polítics andalusos i gallecs va produir aquest efecte. Després el 1997 ja es va retornar als 20 equips actuals. El que seria recomanable fora reduir dos equips. Ser 20 i no 18, suposa quatre partits més, que per Barça o Madrid, que aspiren a la Lliga, poden ser contra equips com Getafe o Levante, que juguen a mort per no baixar, però també contra qui vol entrar en els nous invents de la UEFA, la Conference o l’Europa League. Tots volen sucar pa al rovell dels diners. N’hi ha com Infantino que, per sucar massa a fons, poden perdre el rellotge. Aquest mes suplementari de competició o 15 dies, perquè també la Champions i la nova Nations League han ampliat partits i ja es juga dimecres i dissabtes, pot produir majors cansaments, a més de lesions. Fermín no va poder estar al Mundial on segur que hagués disputat titularitat a Baena. El París Sant Germain juga una lliga amb menys partits i més còmode, perquè totes les figures de França són a l’estranger o directament les entrena Luis Enrique. També té una lliga més fàcil el Bayern Múnic. Poden competir millor que altres a Europa. Costa molt als equips de la Premier guanyar la Champions i com hem vist també el Mundial. Només en té una Anglaterra, el disputat a casa seva. Perquè amb una lliga de 20 equips, amb Copa, una FA Cup que només tenen ells i competicions europees, els anglesos arriben fosos, amb poca esma o lesionats.
Si es volen augmentar les possibilitats de competir bé el 2030 s’hauria de començar anunciant, no per aquesta temporada que ha començat esmicolada a mig agost, per allò dels calendaris collats, però sí per la següent, que baixarien quatre i pujarien dos per quadrar 18 equips. Aquesta proposta òbviament no quallarà perquè els Clubs estan justets econòmicament i necessiten els quatre partits amb els drets de televisió, entrades i abonaments, mentre que els jugadors sempre confien en les seves forces i en el fet que no es lesionaran i òbviament no se’ls pot ni insinuar que menys partits suposin una petita rebaixa del seu contracte. Si pensem que en Josep Lluís Núñez va haver d’anul·lar el sobre de cada 15 dies als jugadors d’aquell temps, que recollien vuit entrades a les oficines abans del partit, en veure que els revenedors ja els esperaven a peu de carrer, podrem arribar a aquesta conclusió. Els mundials a més d’amb bon joc i sort com s’ha dit, es poden guanyar amb planificació o amb miracles. I com que “Spain is different”, i no es planificarà, que a Madrid comencin a posar ciris a la Verge de l’Almudena.