President Aragonès, pel país
Divendres passat, dia 13, vaig poder assistir a la visita del Molt Honorable President a l’esplèndid obrador de Sant Tomàs a Manlleu, on elaboren unes patates rosses dignes de tres estrelles Michelin. No hi havia temps ni era el lloc per esplaiar tot el que ara segueix, malgrat la coneixença de temps enrere i la seva sempre palesa cordialitat.
Li hagués dit que malgrat que la independència de Catalunya ha de ser el nostre major objectiu, mai defugir-ne, pel que suposa d’avenços socials, de benestar i de la nostra dignitat com a poble, i a la qual potser arribarem metafòricament ja vellets, apedaçats i amb algunes nafres, en el mentrestant, que pot ser llarg, el seu millor objectiu seria aconseguir un retorn de l’equilibri pendular de la governança pública, ara trencat cap a un dels dos extrems com veurem i que entenc perjudica greument tots els objectius econòmics i socials dels catalans. Una de les moltes condicions per arribar a ser independents és que els catalans confiïn que seran millor governats, i s’ha de guanyar aquesta confiança a priori, no com a dogma de fe a posteriori.
Si anys enrere, a partir del que en diuen modèlica transició del 1978, i ja no diem en la dictadura, perquè eren designats amb un dit gruixut i brut, els polítics elegits per votacions a tots nivells, tant municipal com autonòmic, disposaven d’un gran poder de decisió davant els funcionaris fixos que mai es presentaven a l’escrutini popular, actualment el pèndol, que hauria d’estar al bell mig, està decantat pregonament a favor dels darrers.
I molts d’aquests funcionaris, per sort no tots ja que sempre hi ha honorables excepcions, són conscients de la seva força i poder i molts també saben que corren riscos en cada sí, en cada autorització, i que en canvi no en corren cap ni gens en cada retard injustificat i gandulot ni en cada no, malgrat que es pogués contestar al cap de lustres o dècades de batalles. El principal propòsit de molts és anar lliscant plàcidament cap a una segura i benèfica jubilació i que el darrer apagui la llum, o com diuen els gavatxos “après moi, le déluge”.
Abans que perdre temps i posar en risc activitats a Catalunya que contestades per funcionaris en contra, per sí o pel seu pols de poder amb els polítics, els poden suposar al cap d’anys de litigis pèrdues patrimonials, els empresaris que poden mouen empreses i activitats cap a l’Aragó o altres indrets on el pèndol està més equilibrat i reben major atenció i sobretot rapidesa. I part dels nostres joves ben formats i emprenedors que serien el nostre futur empresarial, conscients dels problemes aquí, opten per emigrar a llocs on són millor acollits.
He sentit a dir de consellers de la Generalitat, poca broma, que el que més els costava era moure els nivells funcionarials de sota seu per tirar endavant les seves polítiques, que per cert eren les presentades als ciutadans electors i de les quals haurien de donar compte. És a dir, aquest càncer administratiu no es dona sols en l’àmbit municipal, ans a tots els nivells de la nostra administració catalana. Suposo que a l’administració estatal també es dona però menys, perquè els afectats es mouen entre tribunes del Bernabéu, influències seculars, interessos regionals i nacionals, pressions de premsa i altres poders, i que també les pateix la Generalitat en les seves relacions amb Madrid.
Però en allò que depèn de nosaltres, trist copso que les coses no funcionen, malgrat que les hagin de fer funcionar funcionaris, renoi l’embarbussament. Per exemple, amb documents de l’Ajuntament de Manlleu, el nou POUM es va aprovar inicialment el 29-6-2021, malgrat que dels 43 informes preceptius sol·licitats a administracions d’àmbit superior, 17 constaven com a “no rebut”. Vam tenir més sort a l’avançar i en l’aprovació provisional del 16-11-2022, fa menys de dos mesos, ja només en consten 12 de “no rebuts”, entre ells els de Medi Natural, Bombers i Desenvolupament Rural. No sé com ho trampejarem o retardarà si algun d’aquests 12 informes no rebuts finalment arriba i presenta greus modificacions al planificat i aprovat, però per exemple els empresaris saben del poder decisiu dels informes dels Bombers per assolir les llicències d’activitats preceptives. Si en dos anys no contesten a un Ajuntament, quina diligència pot esperar el ciutadà corrent?
Molt Honorable President Aragonès, és absolutament necessari un retorn de l’equilibri del pèndol entre el que poden fer els que votarem el 28 de maig i en les properes autonòmiques, i el que els poden impedir fer les mateixes lleis que porugament desenvolupen i voten els diputats i que amb cel també poruc i retardant apliquen part dels funcionaris contra el desenvolupament del país. En comptes de simplificar i suprimir lleis i reglaments, les pors a les pressions impulsen els legisladors a l’acumulació.
Podem arribar a la independència esgarrapats i amb morats causats pels altres, dels quals òbviament després haurem de seguir sent amics i bons veïns, però que hi arribem afeblits i desvalguts per nosaltres mateixos crec que és un fet denunciable i que s’hauria de fer mirar. Si ho ha patit, el nou episodi del fallit festival de Pedralbes ho palesa, i entén que una acció de millora de Catalunya passa per aquest retorn de major poder als polítics davant primer de funcionaris i posteriorment dels jutges a qui fan arribar les mostres del seu poder, posi’s a la feina, expliqui-la i crec que tindrà el país al darrere. Si ens vam creure “la caseta i l’hortet” del president Macià, ens podem creure el “fer funcionar de bell nou el país” del president Aragonès. I dispensi l’atreviment, conscient com soc del munt de problemes que entoma.