El panorama polític a la península ibèrica es va tensant, des de Portugal a Catalunya; els atlàntics virant a la dreta i els mediterranis també, almenys i per ara de Castelló a Màlaga

“El joc amb el qual s’havia embolicat l’embenava com una mòmia i el forçava a trobar justícia pels camins del conscient”. Avel·lí Artís-Gener, “Prohibida l’evasió” (1969)

El panorama polític a la península ibèrica es va tensant, des de Portugal a Catalunya; els atlàntics virant a la dreta i els mediterranis també, almenys i per ara de Castelló a Màlaga. Quan els tertulians afeccionats es disposaven -després d’amuntegar-se per Setmana Santa a les segones residències pirinenques o costaneres- a xerrar per xerrar de les eleccions a Euskadi (21A) on, temperada la Kale borroka i com és tradició, els jesuïtes del PNB -amb l’assentiment del PSE- conservaran, són conservadors, la Lehendakaritza evitant que el guanyador de fet -EH BILDU- governi des de l’administració de Gasteiz i s’hagi de conformar -tot un honor- amb el simbolisme foral de les Batzar Nagusiak de Gernika. (Nota: l’Euskera segueix sent llengua no classificada, ni romànica ni anglosaxona ni indoeuropea, la més antiga de les parlades a Occident). Després dels electors bascos -el més indígenes- havien de prendre el torn els mestissos continentals; la convocatòria a les institucions europees de Brussel·les i Estrasburg és pel 9 de juny i si un Putin (re)electe -sí o sí- no saboteja el sentit dels vots, les dretes més dretanes guanyaran donant la raó a Rússia de que l’Europa de l’OTAN -amb Biden o Trump d’aliat- és un perill pel món ja que el tuf del nazisme torna a fer-hi flaira.

Però ves per on, que entremig un polític murri fa de les seves: el president Aragonés de Catalunya convoca -per sorpresa dels sorpresos no pas dels sorprenents- a les urnes el 12 de maig i ho va fer així, breument -és època de sequera- i a raig!. Que només el Molt Honorable -amb o sense “finançament singular”- té la prerrogativa per posar data electoral era sabut i que ho faria quan li passés per la closca -per dir-ho amb una expressió complaent- també; la decisió, per molt que ho dissimulin, ha tret als tertulians de polleguera, ja que a la majoria d’aquests els interessa més estirar les notícies que no pas tensar-ne de noves, el temps i el mínim esforç analític representa el seu pa -sou- de cada dia, millor, de cada hora, de cada minut. Amb els tertulians aferrats a la taula, els partits polítics catalans han de afanyar-se a preparar els àpats de Quaresma i Pasqua per començar a cuinar els de l’Ascensió, una ascensió a la presidència a la que més d’un vol repetir o vol ascendir, d’aspirants no en falten, potser n’hi ha menys que en els campaments infantils dels Boy Scouts però segur més que en els despoblats seminaris catòlics. L’electoral “crucigrama” (de cruz y -grama, segons el DRAE) està tan farcit de mots encreuats que poc tenen a veure amb l’exercici d’entreteniment definit en el Diccionari de la Llengua Catalana de l’IEC; filològicament trobo escaient l’accepció castellana: “Enigma que se propone como pasatiempo, y que consiste en llenar los huecos de un dibujo con letras, de manera que leídas estas en sentido horitzontal y vertical, formen determinades palabras cuyo significado se sugiere”. La monotonia que ha caracteritzat el panorama (pre)electoral català aquest segle XXI és més un enigma que no pas un entreteniment i sent més contundent es pot asseverar que més que un enigma és un avorriment. Potser per això, sí, potser per això, la tendència és que cada vegada hi hagin menys votants i més candidats, la majoria dels primers ja tenen prou feina a (sobre)viure -que els ho diguin als pagesos o al personal de les presons-, mentre que la majoria dels segons -els elegibles?- es barallen per un escó que els permeti -així de clar- cobrar, ja no dic pensar -aquí i a la UE-. De fet amb els responsables funcionaris públics que sí que treballen (metges, infermers, administradors, mestres, bombers, mossos, etc…) la gent -el -poble es deia abans, quan hi havia pobles- en faria ben prou, sobretot en aquests temps mancats d’ideologies i d’idees. De convidats a taula no en faltaran, potser no seran dotze com els apòstols o onze titulars com els culés, però segur s’aproparan al ple si es compten els dorsals: amb l’1 surt ERC, el 2 és per PSC, el 3 és de Junts, el 4 el vol PP/C´s, el 5 pot ser pels Comuns, el 6 -sorpresa o no- és d’Aliança Catalana, el 7 Vox, el 8 les CUP, el 9 Alhora i el 10, la Llista cívica-ANC, es queda al vestidor. Si es fan encreuats temàtics d’esquerres/dretes els equips queden així: ERC/PSC/Comuns/CUP versus Junts/PP-C’s/Aliança Catalana/Alhora/Vox, quatre “d’esquerres” vs. cinc de “dretes”. Si es fan encreuats per blocs independentistes/unionistes els equips queden així: ERC/Junts/Aliança Catalana/CUP/Alhora versus PSC/Comuns/PP-C’s/Vox, cinc “independentistes” vs. quatre “unionistes”.

La quiniela sembla complicada però és evident que en el podi només n’hi caben tres: ERC-PSC-Junts, amb permís del PP. Un Illa guanyador necessita els vots d’ERC o de Junts, no en fa prou amb els dels Comuns, menys si Colau decidís fer la punyeta a tots plegats; Puigdemont i Cia. necessitarien els vots del PSC o d’ERC, que hores d’ara no són pas la millor “troupe”, els juntaires no en fan prou amb els vots dels cupaires, la Ponsatí i els requetès de Ripoll. (Acotació antropològica: l’independentisme esgrimeix el relat de la confrontació -de nul.la intensitat, per cert-, de la mateixa manera que l’unionisme ho fa amb la innecessària apel·lació a la convivència -som humans!-; amb l’amnistia pactada i l’autonomia compromesa no es tracta, avui que tots són -de fet- poc o molt constitucionalistes, de dilatar els ressentiments mutus, ja que lluny de ser un postrem consol, els ressentiments -atesta Tísner- són més propis de les insuficiències provincianes). I queda l’Aragonès, que és President i no vol deixar de ser-ho, sap que si es situa davant del PSC aquests -els seus “salvadors”- li respectaran el càrrec i que si queda davant de Junts aquests potser també -quin remei!-; si no queda primer ell probablement no farà president ni a Illa ni a Puigdemont, sabedor que tot i ser segon potser encara no perd la partida i repetir eleccions tampoc li xafa els plans. Clar i català: de l’amnistia a l’autonomia i, com deia en començar, en això i ara per ara, el MH és el més murri, ho saben Pedro Sánchez i Felip VI, sense ell un perd La Moncloa i l’altra no pot fanfarronejar que té, com a cap d’estat monàrquic, un president autonòmic republicà. Més que un entreteniment o un enigma aquest esdevé un joc passional, crucificat: qui vulgui amb el seu vot omplir una casella de l’encreuat que ho faci -és un dret, no pas un deure-, però el veritable “embat democràtic” consistiria, oi?, en deixar buit o ple de creus el “crucigrama”, un “crucigrama” mut i creuclavat. Què ferien els centenars de candidats, la dotzena de llistes, els cent trenta-cinc diputats no elegits, la munió de directors generals, la quinzena de consellers no nomenats, els (ex)presidents?. Dic presidents en plural perquè Catalunya en té set de vius -molt vius!- que han descobert que, com a presidents vitalicis, encara hi ha més bona vida fora de la Casa dels Canonges.

Per no fer el conte llarg recórrer a la cultura es converteix en un antídot per sobreviure i en aquest context què millor que apropar-nos a l’obra d’Avel·lí Artís-Gener, promotor de setmanaris humorístics com El Be Negre o L’esquella de la Torratxa, traductor al català el Cents anys de solitud de Gabo i autor de les iròniques i recomanables Paraules d’Opotón el Vell (1968) tot un referent novel·lesc i etnolingüístic pel que fa a la (contra)conquesta espanyola de l’imperi asteca. Aquest prolífic artista, activista polític, verbalista i ninotaire, a qui -per raons mexicanes- vaig tenir la sort de tractar els anys noranta a Barcelona, va ser l’impulsor dels mots encreuats (La Vanguardia), dels scrabbles en català i de l’enigmot del dia; as de les paraules creuades, Tísner que va fer dels “crucigrames” literatura i lingüística, en aquests temps pesadament preelectorals ell, tan imaginatiu i combatiu, en faria Política en majúscules. Amb raó s’autoanomenava “enigmista”; animo, doncs, a tertulians, periodistes, politicòlegs, candidats, sociòlegs, consellers, (ex)presidenciables i, també, als “especialistes/oportunistes” en enquestes i sondejos electorals que si no volen continuar comenten pífies i se’n volen sortir amb certa solvència i credibilitat acudeixin, és un consell “per la república”, a les ensenyances dels crucigramistes, només ells tenen les solucions perquè són els que han creat els entreteniments i han inventat els enigmes, perquè només ells poden apaivagar -resolent tots els vots encreuats- la imposició de l’avorriment.