En temps d’obsolescències programades, d’utilitzar i llençar, de consums ràpids, és un miracle que encara hi hagi gent que practica el reciclatge, l’estalvi, guardar-ho tot

El director marsellès establert al Pla de l’Estany Christophe Farnarier narrava en la seva pel·lícula documental La primavera (2012) el dia a dia de Carme Fajula a un mas de Serra Cavallera. El costumisme de les imatges ens ensenya una quotidianitat on els detalls són importants. Recollir les engrunes del pa per donar menjar a conills i gallines, o treure tot el suc possible a les hores del dia treballant a una casa de pagès on la feina és infinita i anant alhora a fer de cambrera quan al restaurant d’Ogassa ho requeria, ens permet fer-nos una idea d’un ADN que sovint la gent amb arrels rurals tenim bastant interioritzat. Aprofitar al màxim tots els recursos és un ensenyament ancestral que els habitants del primer món hem desaprès a marxes forçades. De vegades vaig pel carrer i trobo una moneda d’un o dos cèntims per terra. Sempre m’ajupo a collir-la, tot i que no sé ben bé per què. Suposo que per la creença que té algun valor, o que com a mínim el té el sumatori de moltes monedes. I que de tant en tant, com fa uns mesos al passeig de mar de Palamós, els microesforços tenen recompensa i en lloc de xavalla em puc ajupir per recollir-hi dos bitllets de 10 euros. L’últim cop que vaig anar a La Caixa a portar-hi aquells cartutxos de plàstic per dipositar-hi monedes a fi de comptar-les fàcilment em van dir que ja no els utilitzen. Que ara has de llençar-les barrejades en una bossa de plàstic, dir-los quant hi portes, i que després d’un recompte que segurament fa una màquina ja te’ls ingressen. Al cap d’uns dies em van remunerar l’aportació, d’on havien desaparegut una vintena d’euros com per art de màgia. Segurament eren els mateixos que llavors vaig trobar per terra, que una cosa et compensa l’altra, i que la lectura que n’he de fer no és estrictament econòmica i material. Però havent-hi entitats bancàries i financeres tan putes, ja em direu qui necessita intel·ligència artificial. Fa temps que se sent la cantarella que les monedes d’un i dos cèntims estan abocades a desaparèixer. En cas que així sigui, hi haurà un nou arrodoniment segurament a l’alça, dues dècades i escaig després de la gran broma de l’euro que en un altre acte de prestidigitació va encarir-nos la vida de forma bastant barroera. En alguns supermercats de Ripoll es veu que hi tenen màquines on poder canviar moneda petita per altra de grossa, a canvi d’una comissió. O sigui que ja em puc anar ajupint, que sempre hi haurà qui hi surt guanyant amb molt menys esforç. En temps d’obsolescències programades, d’utilitzar i llençar, de consums ràpids, és un miracle que encara hi hagi gent que practica el reciclatge, l’estalvi, guardar-ho tot. I segurament quan ho fem, anem en contra d’un “progrés” que en realitat té molt més d’autodestrucció, suïcidi col·lectiu i gestió pèssima del planeta. A veure si els científics s’espavilen a trobar-ne un d’habitable, i ens afanyem a anar-lo a pervertir i destruir-lo, igual com pretenem fer amb la Terra. I d’aquesta manera completem tan ràpidament com es pugui el procés de l’esperança primaveral cap al terror més absolut.

En temps d’obsolescències programades, d’utilitzar i llençar, de consums ràpids, és un miracle que encara hi hagi gent que practica el reciclatge, l’estalvi, guardar-ho tot

Primaveres i terrors