Principi, mig, fi
Escriu Valeria Luiselli a Principi, mig, fi (Angle Editorial) que els principis i els finals són desconcertants: “Estan escrits com si fos un alfabet exòtic.” Aquella sensació de remoguda, de caos. Quan tot al teu voltant es mou i tu, ets allà, quieta, sense entendre gairebé res, però aguantant. Perquè saps que tard o d’hora arribarà la calma i estaràs al mig; no saps de què, però estaràs al mig. I al mig, almenys, s’hi està tranquil.
Les protagonistes del llibre de Luiselli són una escriptora acabada de separar i la seva filla de 12 anys que viatgen a Sicília. Necessiten reinventar el seu relat, saber on passen, trobar un nou camí. Mudar d’un final amarg a un principi incert per arribar al mig: “El lloc on la història simplement ha de continuar, sigui com sigui.” Principi, mig, fi va molt més enllà d’un procés de superació personal o familiar. Les dues protagonistes s’interroguen, constantment es qüestionen l’una a l’altra (no l’atrapareu pas a la nena…); són dubtes i dubtes i més dubtes escampats sobre la taula. I amb elles, també dubtem nosaltres, és clar, perquè d’això va la literatura, d’utilitzar la ficció per reflexionar sobre el món que ens envolta. I arribats a aquest punt em demano si com a societat realment sabem on som: Estats Units i Rússia amb dos presidents desbocats al capdavant, la Xina, sempre a l’aguait, Europa que treu el cap com pot per sortir a la foto sense saber gaire què hi pinta, les guerres eternitzades entre Rússia i Ucraïna, Israel i Palestina, l’auge de l’extrema dreta, la crisi climàtica i les migratòries, les transformacions socials, tecnològiques i fins i tot cerebrals que ens arriben amb la IA… Som al principi d’una nova etapa o al final d’una determinada manera d’entendre el món? Tot trontolla i nosaltres aquí, ben quiets, aguantant.
“M’adono que la mena de narració que entenc més profundament ara mateix, en aquest moment estrany en què el món sembla estar a punt d’alguna cosa inefable però també terriblement concreta d’on potser no tornarem mai, és la que intenta esbrinar com llegir el temps d’una altra manera, com sentir-lo més intensament en lloc d’imposar-li una linealitat previsible i còmoda.” Trobar els fils invisibles que ho lliguen tot. La filla i la mare ho tenen clar i busquen la resposta en els autors clàssics: Hesíode, Aristòtil, Homer, Ovidi… i sobretot Plini. “La història després d’ells és simplement una sèrie de notes a peu de pàgina.” Els llegeixen, s’hi encaren, en cerquen la intenció, intenten desxifrar-los. Fins i tot hi juguen. Es pensen una pregunta i amb els ulls tancats agafen de la biblioteca un llibre a l’atzar, que obren per qualsevol pàgina. De debò la resposta és allà? Alguns cops sí, d’altres no; a vegades ni la ficció és perfecta. Com llegim nosaltres el temps? Som capaços d’interpel·lar aquells que ens van precedir i han sobreviscut al judici de la història per trobar respostes? Les necessitem o senzillament anem tirant i ja n’hi ha prou? Juguem. Em poso davant la biblioteca i observo l’amalgama d’escriptors i gèneres que em desafien. Tanco els ulls i a les palpentes agafo un llibre. Passo pàgines i amb l’índex n’assenyalo unes línies. Obro els ulls. És Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. “Molt abans de Crist, va haver-hi un ocellot maleït anomenat Fènix. De tant en tant, després d’alguns centenars d’anys, construïa una pira i s’hi cremava. Devia ser el primer parent de l’home. Però cada vegada que es cremava sortia de les cendres, tornava a néixer. I sembla que nosaltres estiguem fent el mateix, una vegada i una altra, però tenim una podrida cosa que el Fènix mai no va tenir. Nosaltres sabem l’estupidesa que acabem de cometre. Coneixem totes les maleïdes estupideses que hem fet durant mil anys, i mentre ho sapiguem i ho tinguem sempre ben a la vista hi ha la possibilitat que un dia deixem de construir les pires maleïdes i de saltar-hi al mig.”