La Rebel

“Tal com està el món: quin privilegi no encaixar-hi.” / Imatge: José Luis Rey Vla, Sim (1900-1983) / Santa Eulàlia (Barcelona) A tots els que no esteu massa a gust en aquest any que acaba i el món que l’emmarca. Als que us sentiu una mica estranys en aquest món de mones, una mica com fora de lloc, perduts, desconcertats. Als que les regles del joc us semblen arbitràries, inhumanes, il·lògiques. Als que creieu que tot plegat ha deixat de tenir sentit i que la majoria de vegades l’única solució que trobeu és marxar, buscar el refugi de la soledat, d’algun llibre, d’un grup reduït de gent i abraçar el silenci, la incomprensió, la diferència.Als que no suporteu més guerres i morts, batalles estúpides per un tros de terra que costen vides, bombardejos d’hospitals. Als que no enteneu res i us sentiu rars, com si haguéssiu d’entendre el perquè de tantes morts i tant horror; com si hi hagués una explicació per a la massacre; com si les vides perdudes, els futurs segats, les violacions, mutilacions, els segrestos i els assassinats poguessin tenir cap explicació; com si l’odi fos una cosa mastegable. Doncs als que no la podeu mastegar, als que us en fa bola i us queda aquí, travessada al mig del coll, estranyament indigesta.A les que us sentiu desbordades d’imbecil·litat i masclisme ranci, d’aquell que només fa bromes o minimitza les vostres capacitats o cosifica però poc. A les que no podeu més amb aquell patriarcat estandarditzat i que repunta que no viola ni mata sinó que fa acudits dolents, humilia la diferència i relaciona l’homosexualitat amb feblesa. D’aquell que us diu “nenes” quan teniu 50 anys i dues carreres universitàries o que us invisibilitza el cervell i us subratlla els pits. D’aquell. A les que esteu cansades de fer pedagogia des del somriure i us agradaria agafar un bazuca i rebentar-ho tot, però, ei, com que “només és una broma”, “com us poseu”, “al final no podrem dir res” o “només voleu igualtat quan us convé”, i que acabeu així, amb un rictus dur (“amargades!”) i sortint per potes de la situació (si podeu), fent-vos creus que l’any 2023 encara som aquí i us pregunteu com és possible que certa masculinitat no entengui res.Als que mireu el futur del món o el vostre personal amb desesperança i us pregunteu com pot ser que la humanitat no s’hagi extingit, així, una mica sola, després de tantes decisions dolentes, després de tant d’egoisme caparrut, després de tanta estupidesa militant. I recicleu i reduïu i reutilitzeu i que si plaques solars i compost i que si la galleda a la dutxa quan us renteu sabent que només sou gotes en un mar idiotitzat i sense rumb.Als que no enteneu com és que l’amor no mou el món, com és que hi ha gent dolenta, incívica, inhumana, cruel, brutal, amb ganes d’anorrear la diferència. Als que us sentiu fora de lloc –i amb raó–, recordeu la frase que va dir Alejandra Pizarnik: “Tal com està el món: quin privilegi no encaixar-hi”.

La Rebel

Privilegi