Les investigacions prospectives, que pretenen esmenar la falta d'indicis de criminalitat inspeccionant la vida íntima de les persones, estan prohibides per llei processal

Imagini’s que algú el denuncia per haver comès un delicte. Tots els indicis que existeixen contra vostè són meres conjectures, rumors i suposicions. Però cap fet tangible. Res que justifiqui l’obertura d’una investigació. No obstant això, i sense que vostè sàpiga que està en el punt de mira, es dictarà una resolució que donarà permís a algú perquè escodrinyi la seva vida personal. L’argument per vulnerar-li la intimitat serà ben senzill: cal assegurar-se que vostè no ha delinquit. Així doncs, quan truqui als seus familiars o amics, a l’altre cantó de la línia hi haurà algú escoltant, per si de cas. Cada cop que vostè surti al carrer, hi haurà algú convertit en la seva ombra que controlarà tots i cada un dels seus moviments. I això si abans no li han posat un micròfon a la guantera del cotxe o una balisa sota el càrter, és clar. Però si la vigilància no dona els fruits que s’esperen, serà el moment de jugar la carta final. Demà al matí, poc abans que soni el despertador, algú li picarà el timbre de casa. Quan obri la porta, es trobarà un operatiu policial que li comunicarà la seva detenció, amb caràcter preventiu. Aleshores, li llegiran la interlocutòria que autoritzarà que es remenin els seus calaixos i armaris, tot sia per descartar que no amaga res comprometedor. I només si llavors no s’ha obtingut el que es buscava, totes les sospites es rebutjaran i vostè quedarà en llibertat. Aquesta forma de procedir tan agressiva, desplegada al més pur estil de La vida dels altres, rep el malnom d’investigació prospectiva i està radicalment prohibida per les normes que regeixen el procés penal. És evident que determinats fets delictius només poden esbrinar-se a través d’ingerències directes en l’esfera íntima d’una persona. La conveniència de permetre aquests mètodes, molt controvertits atenent al seu potencial lesiu pels drets fonamentals, es posa de manifest amb la multitud d’operacions policials que es realitzen cada any contra el crim organitzat, el tràfic de drogues o la corrupció pública, entre altres il·lícits greus que produeixen alarma social. Es tracta d’una tipologia de delictes que solen tenir lloc en la més absoluta clandestinitat, i l’única via factible per investigar-los exigeix intervenir les comunicacions personals d’algú, escorcollar-li el domicili, practicar-li un seguiment les vint-i-quatre hores del dia, instal·lar-li dispositius de gravació o geolocalització dins del vehicle, o accedir als seus dispositius electrònics per examinar-ne el contingut. Són casos en què es fa necessari ponderar dos interessos jurídics contraposats: d’una banda, el respecte degut als drets fonamentals a l’honor, intimitat, inviolabilitat domiciliària i secret de les comunicacions, de l’article 18 de la Constitució. De l’altra, l’obligació que concerneix els poders públics de prevenir i neutralitzar els actes criminals dels quals s’obtingui notícia. En cas de no habilitar-se mitjans d’indagació excepcionals, ens podríem trobar davant l’absurda situació en què, malgrat disposar d’evidències poderoses que recolzin l’impuls d’una investigació, aquesta no pugui prosperar per manca de suport legal. En conseqüència, qualsevol invasió de la privacitat de les persones es trobarà sempre sotmesa a condicions molt estrictes, que buscaran impedir abusos i desproporcions. Per justificar el dictat d’una mesura tan intensa i abrasiva, serà indispensable que amb ella es persegueixi una finalitat constitucionalment legítima. Això es tradueix en una triple garantia: verificar que no es disposa d’altres mètodes menys contundents per obtenir el que es pretén; que la resolució judicial que l’autoritza detalli de forma molt precisa quins són els fets i els delictes que s’investiguen, i, sobretot, que existeixin indicis objectius i suficients per apuntalar-ne la sol·licitud. D’entre els diferents principis que avaluen la procedència de restringir els drets fonamentals de l’article 18 de la Constitució, el que ens interessa als efectes d’aquest article és el que es denomina d’especialitat. Aquest principi, de vital importància en un estat social i democràtic de dret, provoca que les resolucions judicials que limiten la intimitat només puguin concedir-se per investigar uns fets específics i determinats, que es cenyeixen a un objecte molt concret. D’aquesta manera, mai es podran indagar altres circumstàncies que sobrepassin les coordenades per les quals s’ha atorgat l’autorització. En aquest sentit, des de la sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans de 6 de setembre de 1978 (Klass i altres contra la República Federal d’Alemanya), estan prohibides les investigacions que pretenguin realitzar una vigilància exploratòria, genèrica o prospectiva sobre la vida d’una persona, amb l’objectiu d’enxampar-la in fraganti mentre comet una infracció de la qual fins llavors no es tenia coneixement. En l’àmbit anglosaxó, aquestes investigacions il·legals es coneixen com a fishing expeditions, perquè s’emprenen amb la intenció de pescar sobre la marxa possibles delictes que encara es desconeixen. Aquesta figura es correspon, ni més ni menys, amb allò que al nostre país s’ha batejat com a “causa general”. És a dir, el monitoratge indiscriminat i persecutori de membres de col·lectius que defensen ideals polítics contraris a l’statu quo. En el decurs de la macroperació Volhov, hem tingut la dissort de constatar l’enèsim exemple d’investigació prospectiva. La causa, oberta l’any 2016 per esclarir una presumpta trama de corrupció originada a la Diputació de Barcelona, ha anat mutant amb el pas del temps fins a convertir-se en un esperpèntic batibull, que involucra fanfàrries i contubernis més aviat propis d’una pel·lícula d’espies de sèrie B. Mitjançant successives intercepcions de les converses privades dels investigats, persones que han desenvolupat un paper rellevant entre les bambolines del procés, l’instructor s’ha desviat de l’objecte inicial de la investigació (malversació, tràfic d’influències, prevaricació i blanqueig de capitals) i ha bastit una espècie de ménage à trois hilarant, entre la suposada identitat d’alguns promotors del Tsunami Democràtic, la conspiració russa per desestabilitzar Europa fent efectiva la independència de Catalunya, i el coqueteig d’un significat empresari amb patums de la dissidència mundial com Edward Snowden o Julian Assange. Com és de veure, aquests magnífics descobriments no tenen cap mena de relació amb els delictes contra l’administració pública que l’instructor diu investigar a la causa, però això no ha sigut obstacle perquè s’instrumentalitzi el procés penal amb la vocació d’inspeccionar i detenir els vint-i-un represaliats.

Les investigacions prospectives, que pretenen esmenar la falta d'indicis de criminalitat inspeccionant la vida íntima de les persones, estan prohibides per llei processal

Prospeccions processals