Durant els darrers anys, el paisatge de la Plana ha patit canvis importants. Sota el paradigma del creixement econòmic il·limitat hem fet créixer pobles, ciutats i polígons industrials, hem intensificat cultius i, en conseqüència, el paisatge de què aquí parlem també se n’ha ressentit

Catalunya és un país muntanyós, i entre les seves serres s’hi obren diverses planes fèrtils que durant segles els humans hem aprofitat per cultivar-hi els nostres aliments. Alguns exemples d’això són el Pla de Bages, la Plana del Vallès, la del Rosselló… i també la Plana de Vic. Encaixonada entre el Montseny, les Guilleries, el Collsacabra, el Prepirineu i els altiplans del Lluçanès i el Moianès, s’obre una escletxa allargassada de terreny una mica més pla, amb una ocupació del sòl principalment agrària i drenada pels rius Ter, Congost i desenes dels seus afluents. Com passa a tot arreu, el paisatge d’aquesta Plana és el fruit de la interacció entre els processos naturals i les activitats humanes: un mosaic de petits turons, terrers margosos erosionats i rouredes que s’alterna amb els camps de conreu, masies centenàries, poblets compactes i alguna vila o ciutat una mica més gran. Una interacció entre societat i entorn que ha durat segles i que, vivint amb equilibri i respecte amb el que ens envolta, ha modelat el paisatge que tenim fins avui, deixant un llegat en forma de patrimoni, coneixements de la terra i dels seus recursos de valor incalculable.

El paisatge és, doncs, l’aspecte que dona personalitat a cada territori, amb el qual ens identifiquem quan vivim a un lloc determinat. Com diu el xativí Raimon, “Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat”, doncs amb el paisatge passaria el mateix. D’acord amb la Llei de Protecció, Gestió i Ordenació del Paisatge de Catalunya aprovada el 2005, els Catàlegs de Paisatge són els instruments que descriuen i ordenen els paisatges que tenim, n’hi ha un per cada vegueria. Aquests instruments divideixen el país en territoris amb característiques paisatgístiques pròpies, sense tenir en compte els límits administratius, és el que anomenem “unitats de paisatge”. A casa nostra, alguns exemples d’unitats de paisatge són la Plana de Vic, el Lluçanès o el Montseny. Jeràrquicament per sota dels Catàlegs de cada vegueria, cada unitat de paisatge pot tenir el seu instrument particular, la seva Carta de Paisatge, que detecti quines dinàmiques modelen aquest paisatge tot fent-ne una diagnosi, i que defineixi objectius i accions de protecció i gestió per tal de preservar-ne o millorar-ne els valors. A diferència dels Catàlegs de Paisatge, que els impulsa l’Observatori del Paisatge, les Cartes poden estar impulsades pels diferents agents del territori: des de la societat civil organitzada fins a administracions locals o entitats arrelades a la zona. Es tracta de pactes pel territori entre diferents agents que concerten estratègies per millorar-ne el paisatge i, de retruc, també la qualitat de vida de les comunitats que hi viuen. En alguns llocs aquests documents ja s’han fet i han donat els seus fruits, com és el cas del Priorat. I a la Plana de Vic ens aniria bé tenir la nostra Carta de Paisatge?

Durant els darrers anys, el paisatge de la Plana ha patit canvis importants. Sota el paradigma del creixement econòmic il·limitat hem fet créixer pobles, ciutats i polígons industrials, hem intensificat cultius i, en conseqüència, el paisatge de què aquí parlem també se n’ha ressentit. Creixement il·limitat en un planeta de recursos finits –el sòl també ho és– que de mica en mica ens està portant cap a un col·lapse inevitable. Un col·lapse que comencem a notar en forma de crisi climàtica, falta de matèries primeres o pèrdua de biodiversitat. Enmig de tot aquest panorama, l’única via que ens queda és tornar a respectar i posar en valor el que la terra ens ofereix, començant pel paisatge que he descrit al principi d’aquest article. No podem deixar perdre més hectàrees de mosaic agroforestal, perquè és el que ens dona aliments, el que aporta biodiversitat i, en definitiva, el que ens fa ser un territori viu i resilient.

Un canvi en la manera de fer les coses és necessari i inevitable, i en aquesta línia des de la Plataforma Per Una Plana Viva estem impulsant una moció que volem presentar a tots els ajuntaments de la Plana, en defensa del mosaic agroforestal i el paisatge i on, entre d’altres coses, proposem la redacció d’un pacte pel territori, una Carta de Paisatge de la Plana de Vic. Protegir el paisatge és protegir-nos a nosaltres.