A la majoria d’establiments, et reben amb bon humor i et saluden afablement quan te’n vas, fins i tot sense haver comprat res

Arribes a Provincetown, un poble de la regió de Cape Cod (als meus fills, el primer cop que hi vam anar, els va encantar que visitéssim un lloc que es diu “cap de bacallà”). Aparques al pàrquing públic gratuït. Sí, gratuït! Només amb aquest detall, ja surts del cotxe amb bon humor. Passeges pel carrer principal, un diumenge al migdia. Entres en un establiment i el dependent, o l’amo, et saluden molt amablement i t’expliquen alguna anècdota dels seus productes, que són obres d’art en forma de quadres; o de fotos; o samarretes amb el nom de Cape Cod; o samarretes amb frases divertides; i fins i tot alguna joieria cara caríssima al bell mig de petites botiguetes que venen quincalla. A la majoria d’establiments, et reben amb bon humor i et saluden afablement quan te’n vas, fins i tot sense haver comprat res. Pel carrer, gent passejant el seu gosset, parelles agafades de la mà, els colors de l’arc de Sant Martí a banderes i fotos, cases boniques i ben cuidades. El monument als Pilgrims (els primers habitants dels Estats Units, segons la història que estudien els meus fills a l’escola) és visible des de la majoria de punts de la vila. Els cotxes circulen a poc a poc, la gent no corre. A l’esquerra, el mar. Un mar que ens rep ple d’onades provocades per un vent fort, però un mar que et dona calma i tranquil·litat. Ens asseiem a dinar. Llagostes (lobster), és clar. A dins d’un roll, com a part d’una amanida, o d’una bullabessa sensacional. Tornem al carrer. Fotos que mirarem nostàlgics apunten en totes direccions. El sol es pon. Intentem arribar a un dels tres fars que hi ha a prop. Amb el cotxe no tenim èxit. La propera vegada. Observem atordits la quantitat de cotxes en un aparcament, amb la gent a dins, prop del mar. Tothom espera pacientment la posta de sol. Val la pena.