A través d'aquest espai m'he fet gran. Encara recordo la primera vegada que vaig veure un escrit meu al diari. Tenia 20 anys i em feia molta vergonya veure com algú llegia un escrit meu

Aquestes són les últimes línies que escric en aquest diari, almenys de moment. Aquesta columna canviarà a partir d’ara, i lluny de la nostàlgia que sento a vegades per dir adeu a aquest espai també sento que és lògic i natural fer canvis. Vaig començar a escriure aquí fa ja uns quants anys i sento que he evolucionat molt com a persona. Moltes vegades ens costa desenganxar-nos d’allò que és un hàbit per nosaltres, però sovint els canvis ens donen noves oportunitats i ens permeten explorar noves vies d’aprenentatge. La vida és canvi i aquest diari està en contínua evolució, com ha de ser. No us ha passat que us costa sortir de la zona de confort o mantenir relacions socials que no us aporten res? Ens costa sortir d’aquests ambients perquè representa assumir un canvi per al qual no estem preparats. És més fàcil pensar que tot ha de seguir i que res ha de canviar. Perquè si canvia, ai, suposa pensar que has fracassat o que és el final del teu camí. I no, res d’això. Avui dic punt final a aquesta columna, però quan miro enrere, uau, me’n sento molt orgullosa. Després de tants anys d’escriure d’una forma rutinària, encara no m’acostumo que algú em digui que m’ha llegit o que el que he posat amb paraules, l’ha fet pensar. Només per això ja val la pena haver compartit aquest espai amb vosaltres. Amb tu. A través d’aquest espai, m’he fet gran. He treballat per a diferents persones, me n’he anat a viure a la ciutat –de Sora a Barcelona hi ha un pas!– i, sobretot, he sigut mare. He viscut la transformació més bèstia com a dona i això també m’ha canviat. He après a veure la realitat de la maternitat, a no pensar que tot ha de ser positiu però tampoc pensar que tot és desastrós. Com tot a la vida, tot té els seus matisos. Gràcies a aquesta experiència, m’he adonat que un dels meus propòsits està molt relacionat amb la criança. Els nens, les emocions i com funciona el seu cervell m’apassiona. De cop, em veig llegint llibres sobre límits, rebequeries i emocions o escoltant podcasts que em fan reflexionar. Ser mare també m’ha ajudat a veure qui soc realment. Què m’agrada fer? Què m’apassiona? Què em fa sentir bé? I, el més important: què necessito? Us semblarà una tonteria, però massa sovint penso que la majoria de persones anem per la vida sense viure-la. M’explico. Vivim tan ràpid i consumim tantes coses per inèrcia i no per pura necessitat que la vida ens passa davant dels ulls i ni ens n’adonem. Per això, m’ha ajudat veure que allò que necessita la veïna del costat no té res a veure amb el que necessito jo. A respectar i acceptar les diferències. Tots els punts final, com aquest, tenen una finestra a darrere. No és un adeu perquè és possible que, de forma esporàdica, torneu a llegir-me en aquest diari, però sí que per mi significa un pas enrere. Una manera diferent d’escriure i de comunicar-me amb qui sigui que em vulgui llegir. Encara recordo la primera vegada que vaig veure un escrit meu publicat en aquest diari. Tenia 20 anys i em feia moltíssima vergonya veure com algú llegia un escrit meu o també quan me’n feia comentaris. Era com si em parlessin d’algú altre, com si jo no fos capaç d’escriure tal cosa. Ara, segueixo sentint una mica de timidesa en relació amb el que escric, però és diferent. Ara me’n sento orgullosa perquè he vist quin recorregut he fet i em sento vàlida. Sé que el que faig, escric i comunico és important i és útil. I ho és perquè és meu, perquè forma part de mi. Suposo que madurar també deu ser això. Valorar, valorar-te i valorar els altres i a qui hi és de veritat.

A través d'aquest espai m'he fet gran. Encara recordo la primera vegada que vaig veure un escrit meu al diari. Tenia 20 anys i em feia molta vergonya veure com algú llegia un escrit meu

Punt final