Putin i el món. Com estem?
És difícil intentar donar una visió de com ens va pel món actualment i intuir com pot anar. Però encara que sigui simplificat assumeixo el risc.
Entre 1900-1914 la jerarquia en termes de potència militar era per aquest ordre: Europa, els EUA, Rússia i la Xina. Una Europa dividida, on les monarquies competien per l’Àfrica i on predominava, per sort, l’imperi britànic, amb la joia de l’Índia, el Canadà, Austràlia –dic per sort perquè es regulava per una democràcia, tal com França que havia escapçat els reis a partir de 1789–. Segon, uns EUA aïllats que creixien quasi sense adonar-se’n pels immensos recursos naturals, la gran emigració dels europeus pobres i que havien acabat amb els indígenes i engolit en la seva expansió la meitat nord d’un feble Mèxic. Tercer, Rússia, monarquia aïllada, prop a ser comunista, i lluny una Xina que no comptava, dominada en part per Europa i el Japó. La Primera Guerra Mundial, baralla entre europeus, ho va capgirar tot, i al final de la segona, que molts consideren continuació d’una mal tancada primera, els EUA ja era la potència capdavantera de llarg. Rússia passava al segon lloc i en el tercer anava a poc a poc ressorgint una Europa que intentava com fins ara anar-se integrant dificultosament. El torcebraç entre els EUA i Rússia, una URSS amb moltes nacions sotmeses, es va acabar pels 1990, amb la caiguda un any abans del mur de Berlín i el trencament de l’URSS. Els EUA havien estat pioners i capdavanters en les noves tecnologies destructives, les bombes atòmiques. Per sort per a ells i per al món, Hitler no va arribar a temps i els seus científics van passar l’Atlàntic. Rússia els seguia, però en un segon pla. El 1969 els primers a trepitjar la Lluna van ser els EUA. El grup de vells i atrotinats dirigents comunistes, sistema més ineficaç, que encara eren molts i no deixaven pujar els joves, va fer fallida. La nova Rússia va perdre territoris, però va arreplegar totes les armes nuclears escampades. Molt important, això. També el fet que en els darrers dies del borratxo Ieltsin i la disbauxa en la nova economia, la dels robatoris dels recursos, als carrers de Moscou els assassinats estaven a l’ordre del dia, i els més preparats i sense escrúpols, els joves de l’antic KGB, es van fer amb el poder i enmig d’ells Vladímir Putin, un espia que per sobreviure va arribar a fer de taxista. El 1990 podríem dir que la classificació del poder mundial era: els EUA, Europa, la Xina i Rússia. La Xina començava a despertar del malson de la dictadura comunista de Mao, mercès al seu potencial de ciutadans talentosos i treballadors, absorbint la tecnologia que els enviaven els occidentals acomplint la lògica capitalista de buscar guanys immediats i no pensant en el llarg termini. Va recuperar Hong Kong el 1999.
I en només 30 anys, del 1990 fins avui, perquè la història esprinta amb l’acceleració tecnològica, crec que la classificació és els EUA, la Xina, Rússia i Europa. Sempre deixant a part injustament altres com el Japó, Corea, el Brasil, l’Iran, l’Índia, etc. I també les grans corporacions empresarials que de fet dominen a les democràcies, però no la Xina i Rússia.
Avui hi ha un frec a frec pel primer lloc EUA-Xina, on Europa ja quasi no compta de moment, i on Rússia vol continuar reforçant el tercer lloc a costa d’Europa, sabent que mai podrà aspirar als dos primers. I en aquesta contesa, la Xina aposta per continuar separant Europa i l’OTAN dels EUA per afeblir-los i fa costat o deixa fer Putin. Un Putin sense cap escrúpol ni fre, com ha demostrat envaint països, malgrat que es pugui veure com a reacció dels errors d’anar acostant l’OTAN a les seves fronteres. Que va eliminant dins i fora els seus enemics, els que li poden fer ombra. Ha vist les debilitats de les democràcies dels EUA i Europa en les diferents reunions del G-20, on era convidat mercès a l’energia de petroli i gas de què disposava. Copsant com els contrapesos dels interessos empresarials i mediàtics condicionen les democràcies cada cop més corruptes i influenciades pels lobbies, cosa que els dictadors no han de suportar. Com podia contractar tot un excanceller alemany Schroeder. Com en els darrers temps des de la Thatcher, Anglaterra ha canviat primers ministres quasi cada any. A Londres ha pogut eliminar impunement els seus enemics. Els EUA han deixat de tenir grans dirigents, tipus Roosevelt, Kennedy, ara és patètic observar Trump i Biden. Ell ho analitza i sap que només amb amenaces de fer servir la força nuclear de moment en té prou. S’ha de veure si vol parar amb part d’Ucraïna, o la vol tota i continuarà amb els països bàltics, potser Polònia, i ves a saber on frenarà segons la reacció tardana d’una Europa cada cop més sola perquè ensems que creix, paradoxalment l’OTAN es comença a dissoldre pel nucli principal dels EUA.
La història ens ensenya a tots, Putin també, que els dictadors, els que imposen el terror, o moren de vells al llit com Stalin, Mao o Franco, o bé després de perdre guerres resistint fins al final a costa de la destrucció dels seus països, com Hitler, Saddam o Mussolini. Putin ha de morir al llit –ja no pot viatjar a Occident– perquè la seva resposta defensiva final seria la fi de la civilització, o bé ha de ser apartat pels de sota, però mai ho serà per un grup d’esperits bonifacis, ans per envejosos i descontents que probablement seran més implacables encara, ja que també la història demostra que al poder no hi arriben precisament els bons jans, sinó els sense escrúpols i ambiciosos.
Haurem d’esperar que la dissuasió de la destrucció mútua assegurada de les armes nuclears no es comprovi, però la maldat de pocs pot depassar la bondat de la gran majoria. La tecnologia ens pot salvar o enfonsar. Només hem de veure el que es pot fer als cels amb milers de drons. Composicions de dracs que ens mouen amb increïbles figures i canvis de llums impensables tres anys enrere. Hem d’abandonar el petroli com a font d’energia per la del Sol com un primer pas en la bona direcció, aprofitar aquestes tecnologies en fi de bé pot ser un altre, i aprendre la cosa més difícil del món, que quan un dictador comença, abans que es faci fort, se l’ha de mirar d’apartar o controlar. A Europa, però, encara som capdavanters en benestar social, millor repartiment de la riquesa, sanitat, i en segons quins llocs justícia. Mentrestant, aquesta lluita per l’hegemonia al major nivell i la de conflictes dits menors com ara el de Gaza, abans Iraq, Iugoslàvia, etc., comporta destrucció, mor i patiment. Mala peça al teler haver de triar entre canons o mantega.