Tres setmanes de circ mundial, en hivern occidental, no deixen de ser un flagrant insult a la imaginació, un menyspreu a la sostenibilitat i un negoci minoritari que empobreix encara més la majoria

“En estos tiempos de tanta duda, uno sigue creyendo que la tierra es redonda por lo mucho que se parece al balón que gira, mágicamente, sobre el césped de los estadios. Pero también el fútbol demuestra que esta tierra no es muy redonda, que digamos.” Eduardo Galeano (Se venden piernas, 1990) Comença la Copa Mundial de Futbol a Qatar (20N/18D), on els estadis ostentosos enmig del desert han estat construïts per obrers subcontractats amb sous de misèria a països asiàtics i africans, milers d’obrers explotats, ferits i morts, dirigits per enginyers i arquitectes occidentals, aquests sí, ben pagats pels xeics del petroli i el masclisme. Tothom pilotes fora però –ves per on!– qui ha sabut aprofitar-se més del luxe dels emirats és el rei catòlic i vivales (o a l’inrevés) Joan Carles I; vaja, vaja, amb el Borbó de la Meca! Com a antropòleg m’interessen tots els actes i esdeveniments actuals –millor, presents– i els segueixo en directe, abans que siguin potinejats pels tertulians de torn que opinen de tot i a totes hores, quan és evident que el que va passar ahir passat està i el que passarà demà, quién sabe! M’interessen, conductes íntimes a part, els fets en el moment que succeeixen, sigui un terratrèmol mexicà, un huracà al Carib, un monsó a l’Índia, un encierro dels Sanfermines, una benedicció urbi et orbe, una entrega de premis Nobel, Cervantes, Carles Riba, Josep Pla, Sant Jordi o Princesa d’Astúries, un sorteig de l’Once, un concert d’any nou (o vell), uns Jocs Olímpics d’estiu i d’hivern, un bombardeig al Kurdistan, Palestina, Ucraïna o Rússia, la mort d’un artista guardonat i d’un activista empresonat, el desglaç de l’As Tres Serols o l’ocupació de La Fageda, el pastoreig neoecologista de Sting, el Príncep de Mònaco i Leonardo DiCaprio, els confinaments covid xinesos, l’extinció de la llengua bretona, la turpitud convergent, el poder del lehendakari, la proclamació d’una república als antípodes o un cop d’estat africà, un descobriment científic i una cirurgia avançada, els fiascos de Twiter, Meta, FTX i Amazon, les energies enèrgiques, un festival de cante jondo a Huelva, un castell humà al Penedès, una tuna de Salamanca, una ballada de sardanes a Torroella de Montgrí i la Patum de Berga, un triomf i una derrota electoral, els darrers metres d’una marató, un concurs de carbasses o de gossos d’atura i per què no m’ha d’atreure, doncs, un mundial de futbol. Pel que fa a aquest esport hi ha alguns capítols sarcàstics que ens ha deixat l’escriptor-pensador Eduardo Galeano (Montevideo, 1940-2015), autor de Las venas abiertas de América Latina, Memoria del fuego, Los hijos de los días, Espejos o –atenció– El fútbol a sol y sombra, on, rendint homenatge a aquest esport, aprofita per denunciar les estructures de poder d’un dels negocis més lucratius del món. Galeano reconeix que li hauria agradat ser jugador de futbol però que només jugava bé quan dormia i que va decidir no fer servir els peus per xutar sinó les mans per escriure. Afirma que al seu país, Uruguai, el futbol és l’única religió sense ateus, que és admirador d’Obdulio Varela, Garrincha, René Higuita, Pelé i Maradona i explica com el pelusa argentí –el deu de la mà de Déu–, que es va atrevir a denunciar sense embuts els amos del negoci del futbol, va acabar pagant –amb la vida– les conseqüències d’aquest atreviment. Els jugadors –reflexiona l’autor– són esclaus dels clubs, els clubs són esclaus de les federacions, les federacions són esclaves dels xecs i dels xeics, esclaus tots plegats dels oligarques, fons d’inversió, marques, mitjans de comunicació, en definitiva de totes les màfies. Cal recordar, cert, que els camps de “joc de pilota” eren un dels espais urbanísticament emblemàtics de les civilitzacions mesoamericanes; el desenllaç del ritual del partit-combat era dramàtic tant pels perdedors com, ep!, pels vencedors. Tornant a Galeano, si el futbol no existís segurament –diu– els pobres farien la revolució social i els analfabets esdevindrien doctors, tot i que a hores d’ara la passió de jugar per jugar, la llibertat de divertir-se i divertir i la diableria genial es van convertint en evocacions nostàlgiques: el que importa és el resultat i no pas, com abans, l’art de la pilota. L’exemple de Maradona alerta a tots els esportistes (Piqué dixit!) perquè com conclou Galeano “más devastadora que la cocaína és la exitoína”; llei de l’èxit, llei del mercat, càlcul econòmic, especulació traficant, el futbol és ja una indústria d’importació i exportació de jugadors, és a dir, de persones. Negoci més brut(al) que transparent –amb excepcions com el bilbaí Athletic Club– el futbol també és, juntament amb el turisme, una de les empreses més contaminants; només cal observar la corrua d’equips masculins i femenins que setmanalment, a voltes diàriament, volen pels grisos cels d’Europa. Avions cremant combustible amunt i avall, volant poques o moltes hores per jugar uns 120 minuts, entrant i sortint dels estadis amb autocars multicolors; equips no pas d’11 jugadors sinó de vint i escaig, titulars i suplents, un ampli staff tècnic, metges, perruquers, cuiners, unes directives amb president, vicepresidents i udoladors, una colla malavinguda d’àrbitres de camp i del Var, un reguitzell de comunicadors de ràdio, premsa, televisió i xarxes socials i aficionats que aprofiten els partits fora de casa per... ves a saber què fer: cultura no crec, esport ben poc, sobretot si són britànics. I aquesta insostenible mobilitat futbolística, que també serveix pel Black Friday i la monstruosa cimera del COP27, és aplicable a bàsquet, handbol, hoquei, curses de motor (cotxes, motos), waterpolo, ciclisme o train running, siguin esports individuals i d’equip, tots posen en evidència que sovint hi ha més pilots que pilotes, més esportistes volant pels aires que competint a terra. Tres setmanes de circ mundial a Qatar, en hivern occidental, no deixen de ser un flagrant insult a la imaginació, un menyspreu a la sostenibilitat i un negoci minoritari que empobreix encara més –materialment i moralment– la majoria. (Parèntesi: a Catalunya l’Estat aprofita per obliterar l’anomenat procés (neo)independentista i el que mai fou una revolució ara ni tan sols serà una rebel·lió o sedició, només haurà set un “desordre públic agreujat”.Amén!). Conseqüent amb la tossuderia antropològica seguiré en directe l’espectacle qatarià, potser amb poca esportivitat però amb la seguretat que l’única lletra cantada quan competeixi “la roja”–amb adn culer– serà la del Toke de Chanel; un gol estètic a favor del Regne d’Espanya ja que els himnes nacionals són cants patriòtics bel·licosos i caducs, allunyats de l’actual idiosincràsia de qualsevol Estat i nació, governi un rei republicà o un president monàrquic. Un vergonyós Mundial, doncs, a Qatar, mentre la població europea –i del món– paga si pot o com pot gas, llum, cereals i aigua a preu d’euro-or-horror i pateix violacions personals de qualitat de vida i restriccions col·lectives de benestar social. Circ i pa per a tothom i, passi el que passi, encesa dels llums de Nadal: els espectacles pel privilegiat públic dels estadis-oasi i per l’esgotada gent dels carrers estan servits, dats i beneïts. A part de l’excepció ibèrica, la “democràcia occidental” –dels Estats Units fins al Regne Unit– es corroeix a tot Europa i és a l’Amèrica Llatina on les esquerres progressistes continuen defensant-se dels àtacs de les dretes colonials i, sortosament, sembla que a l’actualitat de Mèxic al Brasil els pobles van deixant de ser espectadors per, després de segles de resistència física i “d’esperit esportiu”, començar a guanyar els partits de la vida, de les vides; ho fan en el continent que històricament –els anglesos en tot són masovers– ha estat i és el bressol del mil·lenari art de la pilota i del present mercadeig del futbol.

Tres setmanes de circ mundial, en hivern occidental, no deixen de ser un flagrant insult a la imaginació, un menyspreu a la sostenibilitat i un negoci minoritari que empobreix encara més la majoria

Qatar 2022: Catatímia i/o catarsi