Quan la meva filla somriu hi vaig corrents i em passo estona jugant-hi, perquè tinc la sensació que si no ho faig ara demà serà més gran i ja no voldrà estar tan enganxada a mi. El temps no torna

Encara recordo quan tenia 15 anys i li preguntava a la meva mare per què el temps passava tan a poc a poc. Estava indignada. Em sentia com si ho estiguessin fent expressament. És com si el temps anés molt més lent per a mi que per a la resta del planeta. Jo volia fer-me gran. Sortir de festa, ser major d’edat, conduir el meu propi cotxe i un llarg etcètera d’altres possibilitats. En definitiva, volia ser gran. Els que passàvem per aquella etapa adolescent envejàvem la vida dels adults. Al contrari del que molts solen pensar, l’adolescència per mi és una etapa que m’agradaria esborrar. No saps què vols ni tampoc el que no vols, vols agradar als altres i caure bé i també vols fer-te gran perquè creus que tot serà diferent. Error. Quan parlava d’això, els altres es posaven a riure i em deien que ara vivia molt bé i que quan fos adulta m’adonaria que el temps passa molt i molt ràpid i que, fins i tot, voldria tornar a l’etapa d’estudiant. És d’aquelles coses –com tantes d’altres– que no entens fins que et fas gran i entres a la vida adulta. Quan em vaig anar fent gran, em vaig adonar de tot això però no ha sigut fins ara, quan la maternitat m’ha donat unes quantes lliçons, quan he vist amb els meus propis ulls que el temps no és que passi ràpid. És que vola. Tinc la sensació que algú ha parat el món i, de cop i volta, han passat deu mesos i la meva filla està a prop de fer el seu primer any de vida. Ni me n’he adonat i per mi ja es fa gran. Les primeres setmanes després del part pensava que tot passava molt a poc a poc i no entenia els que em deien que ho gaudís, que passa molt ràpid. Ara ja els comprenc! Ara, quan la nena somriu vaig corrents amb ella i em passo una bona estona jugant-hi i fent-la riure. Per què? Perquè tinc la sensació que si no ho faig ara, demà serà més gran i ja no voldrà estar tan enganxada a mi. Perquè el temps no torna. I a mesura que ella vagi creixent, voldrà altres coses. Ja no serà un nadó, ja no em necessitarà tant. Ser mare ha suposat una revolució en mi. He deixat de jutjar els altres –sí, tots ho hem fet en algun moment–, ara soc més empàtica, més pacient i soc més conscient de les coses importants a la vida. M’he començat a interessar per temes que abans obviava com és l’amor propi, la salut mental i la importància de ser nosaltres mateixos. Ser mare és una revolució tan extraordinària, que et canvia. Per dins i per fora. I quan et mires des de fora, et veus diferent. Més bonica, més guapa i amb menys complexos. Quan ets mare, entens més coses. Entens aquella parella que té un nadó a casa i que fa setmanes que no veus. Perquè estan cansats, perquè no poden més, perquè discuteixen molt més que abans i perquè només volen estar i sentir-se com a casa. I això que no he parlat del patiment. Si abans ja em considerava una persona patidora, ara això s’ha multiplicat per mil. Cada petita cosa que fa que no havia fet abans o que crec que no és normal –en realitat, què es normal?– ja em preocupa i em converteixo en una d’aquestes mares psicòtiques que fa llistes mentals sobre tot el que li pot passar. Per sort, tinc al meu voltant moltes mares que estan passant o han passat per això. I m’entenen, em comprenen i saben que aquest és ara el meu procés. Aprendre a fluir, a cuidar-los i a gaudir de l’experiència, sense que el patiment domini la vostra vida. Feu-me cas, compartir amb els altres els nostres temors i pors és el millor que ens pot passar. Perquè quan ho fem, ens adonem que a l’altra banda hi ha algú que ens escolta i que segurament també ha passat per això. Ens sentim menys soles. Ai, com t’entenc ara, mama!

Quan la meva filla somriu hi vaig corrents i em passo estona jugant-hi, perquè tinc la sensació que si no ho faig ara demà serà més gran i ja no voldrà estar tan enganxada a mi. El temps no torna

Quan el temps vola