Recordar d'on venim pot ajudar a entendre millor qui arriba. Gent que fuig de territoris devastats, de conflictes, de situacions pèssimes...

Quin gener, tu! Han passat només 36 dies del 2026 i la sensació és que ha passat un any sencer. Un mes trepidant, informativament parlant, ple d’històries molt diferents, de moltes (massa) incerteses i incompetències, i d’imatges que ens marcaran durant molt de temps. I d’entre totes aquestes imatges, em quedo amb una que ha fet la volta al món. Una imatge que posava els pèls de punta i ens omplia d’impotència. És la foto d’un nen, en Liam, amb un gorro blau i una motxilla de l’Spider-Man, detingut per un agent de la policia migratòria dels Estats Units emmascarat, a la porta de casa seva en tornar de l’escola a Minneapolis. Un nen de només 5 anys, equatorià, arrestat amb el seu pare en una de les polèmiques batudes migratòries. Sortosament, va quedar en llibertat, però en Liam és només la cara d’una persecució que, d’una manera o altra, traspassa fronteres. Una persecució que s’agreuja, però que no ens resulta nova. I és que aquesta foto del petit Liam m’ha recordat també una altra imatge, encara més esgarrifosa, de fa 10 anys en una platja de Turquia. S’hi veia un nen sirià, de només 3 anys, mort ofegat entre les onades. Una estampa que es va convertir en el rostre del drama migratori d’Europa, però, malgrat la duresa, no va canviar res i, cada dia, nens com l’Aylan, però també adults, continuen morint al Mediterrani. Ara, precisament, fa 10 anys que l’ONG catalana Proactiva Open Arms es va posar les primeres armilles salvavides per salvar persones al mar. Des de llavors, n’han rescatat milers en més d’un centenar de missions. El fundador de l’organització, Òscar Camps, sentenciava fa poc en una entrevista al Catalunya nit de Catalunya Ràdio que “salvar vides al segle XXI es veu que és sospitós, perquè s’ha instal·lat un discurs que converteix les persones vulnerables en enemigues”. Aquesta mateixa setmana, les dades ho han confirmat. Una enquesta de l’Institut de Ciències Polítiques i Socials ha advertit del gir a la dreta dels joves catalans i ha detectat com creixen els partidaris de limitar l’entrada d’immigrants. Gairebé 7 de cada 10 ho vol limitar. Tot i aquestes dades, Camps diu que “la societat civil és molt discreta, i l’empatia i la solidaritat no necessiten cridar, com sí que fan l’odi o la xenofòbia, que necessiten fer crits perquè sembli que són molts. Estem a la banda correcta de la història”. Però, davant de tot això, la pregunta és bastant clara: on és la política i per què va amb retard? Què ha fallat perquè s’arribi a un gir reaccionari tan gran? Per què, en els rescats al mar, la societat civil ha de fer la feina que haurien de fer la Unió Europea o els estats? En una societat construïda històricament a partir de moviments migratoris, però cada cop més polaritzada, l’empatia també té part de la clau, però cal fer memòria. Recordar d’on venim pot ajudar a entendre millor qui arriba. Gent que fuig de territoris devastats, de conflictes, de situacions pèssimes… Fins i tot, l’emergència climàtica ja provoca desplaçats. I entendre no és justificar-ho tot, sinó situar el debat en un terreny més humà. Convé que molts en prenguin nota, perquè si el món acaba girant massa cap als extrems, el camí de tornada serà més complicat. Com escriu la filòsofa Marina Garcés, “quan una societat accepta que hi ha vides descartables, accepta també la seva pròpia degradació”. I això és el que no podem permetre, però cal trobar el camí encertat. Per sort, entre tanta inhumanitat, hi ha històries personals (cadascú té les seves) que ens fan somriure i ens ajuden a creure que no tot està perdut. I aquí permeteu-me avui el meu apunt personal. Benvinguda, Roser, en aquest món tan boig, que ben segur ajudaràs a redreçar!

Recordar d'on venim pot ajudar a entendre millor qui arriba. Gent que fuig de territoris devastats, de conflictes, de situacions pèssimes...

Quan empatitzar és sospitós