Ràdio Taradell ha fet 40 anys. Va ser la primera emissora municipal d'Osona i va néixer, fins i tot, uns mesos abans que Catalunya Ràdio

A l’habitació. Al lavabo. A la cuina. Al menjador. A tot arreu, hi ha el mateix aparell, i allà on no arriba hi ha el telèfon mòbil, però no és el mateix. No és el mateix escoltar la ràdio buscant el dial precís que obrint una aplicació de mòbil. Us haig de confessar que quan era petit m’imaginava la ràdio amb minipersones dins dels altaveus que anaven parlant. Però resulta que no. La ràdio funciona molt diferent, i qui m’havia de dir a mi que, al cap d’uns anys, jo seria d’aquelles persones tan i tan petites que estan dins dels altaveus. Deu ser allò que diu el tòpic de la màgia de la ràdio.

Permeteu que en aquest primer article que faig en aquest espai parli una mica de mi, tot i que és per fer un homenatge a la ràdio que em va donar la primera i tantes oportunitats. Aquest Sant Jordi, Ràdio Taradell ha fet 40 anys. Va ser la primera emissora municipal d’Osona i va néixer, fins i tot, uns mesos abans que Catalunya Ràdio. Però més enllà d’aquestes consideracions, que sempre fa certa gràcia recordar, penso que té molt de mèrit que una ràdio local com la de Taradell o qualsevol altra de les que tenim a la comarca acumuli quatre dècades d’història.

Té mèrit perquè avui fer ràdio és molt més complex que el 1983 i, fins i tot, que l’any 2000. La gran majoria de les emissores municipals tiren endavant gràcies a centenars de voluntaris que ho fan per amor a l’art. Abans, anar a fer ràdio es limitava a l’emissió del programa amb tot el que implicava (producció, guió, sintonies…). Ara fer un programa de ràdio vol dir tenir xarxes socials, fer promoció del programa, difondre’l per arribar a més gent, penjar-lo a una plataforma de pòdcasts… Si vols existir, la feina es multiplica.

Precisament, té mèrit que les ràdios municipals estiguin subsistint ara que la moda són els pòdcasts. La infraestructura d’aquests mitjans locals és més petita i no tots estan 100% al dia per enregistrar automàticament els programes i penjar-los a la seva pàgina web. En un món en què els pòdcasts tenen cada cop més tirada, l’esforç d’aquestes ràdios per no perdre la pista és també meritori.

Un altre mèrit és també trobar la gent que hi vulgui perdre hores. Cada cop és més complicat que joves que volen ser futurs locutors, periodistes o tècnics de so truquin a una emissora per col·laborar-hi. Si no hi ha uns euros a canvi, ben pocs s’atreveixen a fer el pas. Quan jo vaig començar, amb només 15 anys, érem un bon grup els que esperàvem el dia que ens tocava fer programa o les vacances de Nadal i d’estiu per dedicar-hi més temps, i no ens feia res passar hores i hores a l’estudi. Era el nostre temps lliure i el gaudíem així.

És molt important i necessari que mitjans com Ràdio Taradell tinguin futur perquè són també la referència informativa més immediata, sobretot en pobles i ciutats petites. Si tinguéssim guardat tot l’arxiu de l’emissora, podríem comprovar que, malgrat no ser professionals, s’hi han fet programes de molt valor quant a contingut i tècnicament. En el cas de Taradell, es recorda sovint la importància que va tenir la ràdio en l’incendi del 1983 per fer arribar informació i missatges als veïns, o més recentment programes especials pel referèndum de l’1 d’octubre o la pandèmia. Aquest component de proximitat no el pot substituir ningú i tan sols per això és bo que a les emissores locals se les cuidi.

I, evidentment, l’existència de mitjans locals en català garanteix també la difusió i el futur de la nostra llengua en un moment en què les dades d’ús del català no són gens optimistes, sobretot entre els joves que no tenen referents en català a les plataformes i xarxes socials que més consumeixen.
Si entre tots tenim en compte aquests elements, podrem aconseguir que la ràdio local continuï tenint bona salut i, d’aquí a deu anys, puguem bufar les espelmes dels 50.