Hem vist com els despatxos prenien el protagonisme a la gent tot diluint la mobilització al carrer i desdibuixant la capacitat transformadora

En l’al·legat final del judici, Jordi Cuixart va reblar una frase que avui és lema i horitzó alhora: “Ho tornarem a fer”. Però la pregunta és: quan? La versió oficial diu que ho tornarem a fer quan es donin les condicions per a un nou temps polític de mobilitzacions massives i desobediència. La versió oficiosa diu que les condicions polítiques fan que la taula de diàleg no tingui recorregut i que si volem tornar-ho a fer ens cal obrir un nou cicle amb un nou embat a l’agenda. Para muestra un botón, que diuen. Només cal analitzar l’acció política de la majoria independentista del disset, amb el referèndum com a horitzó, i la d’ara amb la taula de diàleg. Amb un horitzó de ruptura la gent passa a ser protagonista condicionant els despatxos i assolint el màxim nivell d’influència política des del carrer. Quan l’independentisme ha aconseguit els més alts nivells de mobilització popular és quan la gent ha estat més a prop de veure la materialització d’un canvi. Això ha passat quan l’horitzó era un element de ruptura –i no d’estabilitat– com va ser el referèndum de l’1 d’octubre. Contra la consigna que venia de dins l’independentisme –fem cua amb una papereta fora del col·legi– i contra la repressió que venia de fora –càrregues a més de 90 col·legis i 1.066 ferits per la policia espanyola– la gent va marcar el camí. Com el 3 d’octubre, la vaga general més secundada dels últims anys i amb CCOO i UGT al marge. El 50% de les empreses de Cecot i el 100% dels petits comerços van tancar. Hi va haver una reducció del consum elèctric un 11%, 57 vols cancel·lats, 100% de seguiment als estibadors del port, 43% a l’educació pública, 90% a les universitats i 40% a la sanitat. Convé recordar-ho sovint per no oblidar el poder de la gent quan s’activa la palanca del canvi i el desbordament. Tanmateix, amb un horitzó d’estabilitat –com és l’escenari actual– hem vist com els despatxos prenien el protagonisme a la gent tot diluint la mobilització al carrer i desdibuixant la capacitat transformadora en desorientació. L’estabilitat allunya la independència i dona ales al peix al cove on la màxima aspiració és desenvolupar l’anterior estatut o redactar-ne un de nou. No obstant, ara ja sabem que només una via de confrontació ens apropa a la independència. I és que amb el 52% dels vots independentistes regalar centralitat política al PSC i situar-se en l’autonomisme no ens apropa a les condicions per tornar-ho a fer. Rere les cortines de fum que llancen tant ERC com Junts amb la taula de diàleg, hi trobem estratègies d’estabilitat, pactisme i autonomisme. Tot i que el 14-F van signar de no pactar amb el PSC després dels comicis, veiem aliances entre tres partits (ERC, Junts i PSC) per a tres temes d’envergadura política (taula de diàleg, Jocs d’Hivern i aeroport). Com si essent l’alumne avantatjat en la gestió autonòmica tot colant el programa de Foment del Treball, l’Estat reconeixerà els esforços i renúncies amb diners i reformes. L’Estat més aposentat dels darrers anys, que s’ha reforçat amb ajudes des del feixisme de Vox fins a l’esquerra espanyola d’Unides Podem, ha demostrat impossible una via autonòmica i legal, ni de reforma que permeti avançar cap a l’autodeterminació. El poder està en mans de l’Estat i no el pensa cedir ni un mil·límetre, ni amb el govern més progressista de la història. Així doncs, el reforç de les autonomies és el camí contrari a la independència. Arribats a aquest punt, hem de contradir la màxima que diu que si ho tornem a fer o no depèn del que faci el PSOE. Del PSOE i Podem dependrà que hi hagi un no democràtic a la independència en lloc d’un no es pot votar. Però només depèn del que faci el poble organitzat i la majoria independentista que ho tornem a fer. Així doncs, ens tocarà aturar l’hemorràgia, tornar a agafar múscul, foragitar el desànim i, sobretot, no delegar la responsabilitat ni la iniciativa política. Si ho sabem aprofitar i organitzar, podem tenir una altra finestra d’oportunitat aviat. Sincronitzar els dos referèndums el 2023, el d’Escòcia i el de Catalunya, per fer un embat europeu per l’autodeterminació dels pobles. D’aquesta manera, podem ser capaces d’obrir una nova escletxa de resolució democràtica del conflicte. Ho tornarem a fer quan aquest nou cicle polític miri cap a Escòcia i la comunitat internacional, en comptes de fixar-se en la taula de diàleg. Situar el dret a l’autodeterminació i l’amnistia al centre del debat de la política europea altre cop. Perquè la qüestió que hauríem d’haver après de l’1 d’octubre és que l’autodeterminació no només és una qüestió de democràcia, sinó sobretot una qüestió de poder. Bàsicament, una qüestió de poder popular podríem dir. I de materialitzar l’acumulació de forces en una proposta política concreta. El referèndum d’Escòcia podria donar una victòria al sí i això podria crear una onada de legitimació al referèndum català facilitant les condicions per aplicar-ne el resultat. No es tracta d’oblidar l’1 d’octubre sinó de renovar-ne el mandat, amb una nova interpel·lació a Europa i sobretot treballar per sostenir el contingut del resultat en el temps. Fer-ho de la mà dels escocesos sembla la millor forma d’aplicar a la pràctica el tornarem a fer-ho. Posem-hi data i repartim tasques, que ja anem tard.

Hem vist com els despatxos prenien el protagonisme a la gent tot diluint la mobilització al carrer i desdibuixant la capacitat transformadora

Quan ho tornarem a fer?