Quan l’autoritat deixa de ser autoritat
Les dues agressions a policies ocorregudes recentment a Vic no són només un succés policial més. Són un símptoma d’un problema més profund que afecta cada vegada més municipis del país: la progressiva erosió del principi d’autoritat.
Durant dècades, la figura del policia representava una autoritat reconeguda socialment. No era només una qüestió legal. Era també una qüestió cultural. La gran majoria de ciutadans entenien que una ordre policial legítima havia de ser obeïda i que agredir un agent de l’autoritat constituïa una línia vermella que no es podia traspassar.
Avui aquesta percepció sembla cada vegada més debilitada. Les desobediències, les amenaces i les agressions contra policies són fets cada cop més habituals en moltes intervencions policials. El problema no és només que alguns individus decideixin desafiar l’autoritat. El problema és que sovint ho fan convençuts que les conseqüències seran mínimes o inexistents.
La policia actua, identifica, denuncia o deté. Fa la seva feina. Però massa sovint la sensació que queda entre els agents és que l’esforç acaba essent inútil. Persones amb nombrosos antecedents acumulen noves detencions sense que això comporti conseqüències apreciables. En alguns casos, hores després de ser detingudes tornen a ser al carrer.
Cal deixar clar que la presumpció d’innocència i les garanties processals són pilars fonamentals de qualsevol estat democràtic. Ningú no planteja renunciar-hi. Però també és legítim preguntar-se si el sistema actual està transmetent el missatge adequat quan les conductes reiterades contra l’autoritat pública semblen tenir una resposta insuficient.
Aquesta situació genera un doble efecte pervers. D’una banda, alimenta la frustració dels professionals que han de garantir la seguretat i la convivència. De l’altra, erosiona la confiança ciutadana en les institucions. Quan els veïns observen que una mateixa persona acumula incidents, denúncies i detencions sense que aparentment passi res, la percepció d’impunitat creix inevitablement.
La seguretat no depèn únicament del nombre de policies disponibles. També depèn de la capacitat del sistema per fer complir les normes i de la certesa que les conductes greus tindran una resposta proporcional. Sense aquesta certesa, l’autoritat es debilita.
En aquest context, resulten especialment rellevants les declaracions d’alguns alcaldes de la comarca alertant de la manca d’eines efectives per afrontar determinades situacions. Els municipis són la primera línia de contacte amb els problemes de convivència i seguretat, però sovint disposen de poques eines per actuar sobre les causes que els generen. Quan una persona acumula incidents, denúncies o detencions sense que aparentment passi res, qui ha d’afrontar les queixes dels veïns, gestionar la preocupació ciutadana i donar explicacions és l’alcalde. És ell qui ha de donar explicacions al carrer, al mercat, als comerços o a les reunions veïnals. És ell qui assumeix el cost polític i social d’una percepció d’impunitat sobre la qual, en moltes ocasions, té una capacitat d’intervenció limitada.
La qüestió de fons és simple: una societat democràtica necessita una autoritat legítima i respectada. No per imposar-se arbitràriament, sinó per garantir els drets de tothom. Quan agredir un policia, desobeir reiteradament les seves indicacions o acumular antecedents deixa de comportar conseqüències percebudes com a efectives, qui perd no és només la policia. Qui perd és el conjunt de la societat.
Recuperar el principi d’autoritat no significa renunciar a les garanties ni als drets. Significa assegurar que les normes existeixen per ser complertes i que les institucions disposen dels mecanismes necessaris per fer-les respectar. En qualsevol societat democràtica, els drets van acompanyats de deures i la llibertat només és possible quan existeix un marc de normes compartides que tothom respecta. Quan aquest equilibri es trenca i la impunitat s’obre pas, no només es debilita la policia o l’administració. Es debilita la confiança col·lectiva que fa possible la convivència. I sense convivència, la seguretat acaba sent cada vegada més fràgil.