Les trobades amb amics s'han convertit en una reunió executiva que necessita ser programada

Aquest cap de setmana marxem un dia i mig amb els amics a un poblet de la Segarra (un dia i mig, això és el que hem esgarrapat sense canalla) i durant la setmana ens hem creuat centenars de missatges sobre provisions i plans. Plans, un total de tres: visitar Poblet, encendre la llar de foc i fer una barbacoa. En el fons, sincerament, només volem xerrar. Fa uns dies es va fer viral un article d’eldiario sobre el drama que les trobades amb amics s’hagin convertit en una reunió executiva que necessita ser programada i on es passa llista de temes pendents. Aquí ens hi vam veure retratats: quedar amb amics vol dir superar una enquesta de WhatsApp, revisar el Google Calendar i llistar un ordre del dia de temes per prioritzar el més urgent. L’article pintava aquesta gimcana com una tragèdia simptomàtica d’alguna cosa, però a mi em sembla posar les eines del capital al nostre servei. El problema el veig en el que ve després i és el que els americans han batejat com a catch-up culture, el fet de quedar per inèrcia, posar-se al dia de manera superficial i no compartir cap nova activitat que alimenti l’amistat. Allò de què-tal-anem-tirant-molta-feina i ja ens trucarem; esborro aquesta tasca de la llista i me’n vaig a barre. És evident que unes vides atapeïdes d’activitats i sotmeses als temps accelerats que vivim no hi ajuden, i ens forcen a reservar temps si volem mantenir les amistats. Però no diria que estiguem pitjor que mai: l’amistat ocupa un lloc important, som conscients que requereix cura i hi dediquem més espai que en generacions anteriors, potser escatimant un temps que abans reservàvem a la família (aquells dinars de diumenge sagrats) o al bricolatge, cadascú s’ho sap. D’acord que d’adults no hi ha ni l’espontaneïtat ni la necessitat de l’adolescència, però és que els projectes vitals es van fent complexos i s’expandeixen cap a altres llocs que obliguen a recol·locar els afectes. El problema no és l’assiduïtat ni la distància, sinó que ve quan no hi ha reciprocitat en el valor que donem a l’amistat, cosa que es tradueix en temps i en plans ambiciosos: és aquí on s’esquerda alguna cosa. L’altre problema és l’amistat que mai toca el moll de l’os: aquí el conflicte no és d’agenda sinó que no és una amistat de veritat. S’ha de saber escollir les guerres i deixar anar les persones, també. Ser amics és fer el trajecte plegats. No és una consulta terapèutica ni un parèntesi als teus problemes, tot i que de vegades també pugui servir. Ho veig més com una relació de convivència que t’acompanya. Els amics avancen amb tu sense envair el teu trajecte, i tu els escortes a ells. No cal cap manual de màrqueting per saber que la true friendship és una recepta que es fa amb foc baix i cocció llarga.

Les trobades amb amics s'han convertit en una reunió executiva que necessita ser programada

Quan quedem