Una llei nova són preceptes fàcils d’instal·lar i molt difícils d’esborrar, més si al seu entorn brollen funcionaris, despatxos i pressupostos que es renoven any rere any

Demostració fefaent d’un mal que ens afecta molt més del que ens pensem. Els legisladors quan s’hi posen i amb la total autoritat que els donem votant-los tenen en general un concepte perjudicial en abordar la seva feina. Pensen que els cal justificar càrrec, sous i privilegis fent noves lleis o normes. Mai es paren a pensar que seria millor i que és necessari treballar primer per desfer-ne. Tant és que siguin els 751 de Brussel·les, els 350 del Congrés a Madrid o els 135 a Catalunya, tots ells farcits d’assistents que els poden ajudar a suggerir-ne. Creuen que una nova llei enllustra la seva funció oblidant que són preceptes fàcils d’instal·lar, menys per als qui estaran sotmesos a ella, però molt difícils d’esborrar, més si al seu entorn brollen funcionaris, despatxos i pressupostos que es renoven any rere any. El legislador europeu que es va inventar el tap pertorbador cosit a les ampolles de plàstic deu estar curós pensant “això ho he fet jo”. També els que l’any 2001 es van inventar els dos canvis horaris amb l’excusa de l’estalvi energètic per sobre de les distorsions que ens provoquen als humans i als animals estabulats. Ara, quan per la proliferació de la solar i l’eòlica en segons quins horaris ens diuen que el cost de l’energia és zero (no l’estar connectats a la xarxa), malgrat que llevar-nos de fosc no ajuda a fer estalvis amb la solar, veiem el que costa suprimir aquesta normativa. En tenim exemples a Espanya. El 1977 es va implementar l’impost sobre el patrimoni de forma “excepcional i transitòria”, segons l’enunciat de la llei. El 2008 es va legislar per suprimir-lo immediatament. No es va fer i el 2011 es va tornar a acceptar temporalment, i ja portem 47 anys de continuada excepcionalitat. Amb Noruega i Suïssa som els únics països amb aquest impost. Un exemple català. El DOGC de l’11-11-1983 publicava el Decret 455/1983 sobre la “Regulació de les curses de cavalls amb apostes a Catalunya”. En l’article tercer i entre els 87 punts preceptius exigia “un terreny no inferior a 80 hectàrees”. També “una tribuna mínima per a 4.000 espectadors” i “un pàrquing mínim de 1.500 places”. Òbviament no se n’ha fet cap en més de 40 anys. El decret encara és vigent, quan a la veïna França hi ha més de 250 hipòdroms, la majoria amb menys de 30 hectàrees i tribunes de màxim 500 espectadors. Un sector competitiu i gran proveïdor de llocs de treball (ferradors, genets, entrenadors, cuidants, veterinaris, jutges, auxiliars), als quals no podrà afectar la intel·ligència artificial, IA. Ja que parlem de la IA, en aquesta nova tecnologia d’efectes desconeguts, com en la regulació dels continguts dels mòbils per a la quitxalla, sí que hi haurien d’intervenir els legisladors, però es veu que no saben com posar-s’hi. Hauríem de donar el vot als partits que prometin i acompleixin (això és un altre tema) el compromís que cada nova llei aniria sempre acompanyada de suprimir-ne dues, siguin del mateix ram o, tant se val, d’un altre. Malgrat que somiar a no fer més lleis però demanar-ne una on cada nova en suprimeixi dues suposi entrar en les contradiccions atàviques del Segle d’Or espanyol, les del “Vivo sin vivir en mí y tan alta vida espero que muero porque no muero”, o la teresiana del “Ven muerte tan escondida, que no te sienta venir, porque el placer de morir no me vuelva a dar la vida”, assumeixo aquesta incongruència. Segons estudis publicats pel Banc d’Espanya, examinat el període entre 1995 i 2020, el sector agrícola s’apropa a una mitjana de 1.300 regulacions a l’any davant les menys de 50 del sector del petroli. Entendrem les emprenyades dels pagesos, com també que farcir els consells d’administració de les grans corporacions d’exministres o exsubsecretaris té el premi de la tranquil·litat normativa. En el mateix informe Catalunya és capdavantera en lleis promulgades per les autonomies amb una mitjana de 772 entre els anys 1995 i 2020, és a dir generació de gairebé 20.000 lleis. També es fa esment que Espanya s’encamina al mig milió de lleis en democràcia, i avalua els danys de la profusió normativa estimant que elevar les regulacions un 10% retalla un 0,5% les contractacions de personal. Crec que podem estar d’acord que l’excés de lleis (no de les estrictament necessàries) ens ha complicat la vida i que probablement la IA mal aplicada amb mentalitat administrativa de control ens la compliqui encara més. Quan en ajuntaments, Generalitat, el sobrant de funcionaris alliberats per una IA que ens torturarà soleta seguint el que se li hagi indicat en la primera instrucció es podria dedicar millor a esperar els ciutadans a l’entrada dels edificis o darrere el telèfon o el correu omplint-los les instàncies, les declaracions i fent-los el seguiment. És a dir, enfocar-se a facilitar i no complicar encara més la nostra vida. Si això s’acomplís, ens podríem conformar amb l’única complicació de posar les 3 quan siguin les 2.

Una llei nova són preceptes fàcils d’instal·lar i molt difícils d’esborrar, més si al seu entorn brollen funcionaris, despatxos i pressupostos que es renoven any rere any

Quan siguin les 2, poseu les 3