És veritat el que diuen, que de gran el temps s’accelera. Potser és que ja ens hem topat amb morts doloroses, i saps que hi ha una paret, un límit. Vindran els anys i amb els anys no vindrà la calma, però ens negarem a acceptar que la millor part de la vida ja ha passat

Benvolguda, permet-me suposar que malgrat m’hagis imaginat –on seré d’aquí 20 anys?–, no estàs assabentada ben bé de com ens ha anat. Ja ho saps que no som massa de projectar-nos en un futur tan llunyà, no fos cas que tinguem desenganys si les expectatives no es compleixen. Però, benvolguda, ara et puc dir que les coses que intuïes que voldries i no t’atrevies a verbalitzar t’han anat passant; fes tranquil·la. Això sí: sàpigues que et tocarà pencar. Benvolguda, trobaràs persones que confiaran en tu i t’estimaran. Segurament creuran en tu i t’estimaran més que tu mateixa. Ara no t’ho creuràs, però una onada feminista rebrotarà i et sentiràs part d’un moviment amb el qual t’identifiques, que et reconcilia amb tu, i que consideres just i urgent. Una causa. T’aviso que no serà la causa de la majoria dels homes de la teva generació. Això serà esgotador. Tan racional que ets i resulta que la intuïció et guiarà en les decisions més importants que prendràs. Pensa-t’ho bé i decideix amb l’estómac, i després no te’n penedeixis. No val la pena gastar temps a imaginar les bifurcacions del passat, però sí les que vindran. Perquè la vida –bucòlica– que ens hem perdut, simplement no existeix. Benvolguda, cuida els qui avui ja t’estimen, perquè t’acompanyaran un bon tros. Alguns es quedaran. El teu port segur continuarà sent a prop dels pares i germans. Et sentiràs lliure de fer la teva, però la necessitat de tornar amb la tribu i de sentir-te a casa no desapareixerà ni quan tinguis fills. Avui el dubte és si serem capaços de construir un refugi emocional semblant per als nostres petits. Amb ells desitjaràs compartir-hi molts anys i abraçades, i si pot ser aquella setmana d’esquiada familiar que t’ha deixat els millors records de la teva vida. Això són deures per a les properes dècades. Perquè, benvolguda, als 40 no donaràs gaires coses per tancades ni definitives. Et pensaves que ho tindries tot resolt, que ja t’hauries establert? Doncs quan hagis pres unes quantes decisions sense marxa enrere encara tindràs la sensació que et queda molt camí per fer, que la vida és un work in progress i pots corregir, girar full o canviar de llibre. No ho vols fer, però vols saber que en tens possibilitat. És veritat el que diuen, que de gran el temps s’accelera. Potser és que ja ens hem topat amb morts doloroses, i saps que hi ha una paret, un límit. Vindran els anys i amb els anys no vindrà la calma, però ens negarem a acceptar que la millor part de la vida ja ha passat. Així que quan arribin els 40, els diràs, els direm: “Xicots, aneu fent lloc, us estava esperant”.

És veritat el que diuen, que de gran el temps s’accelera. Potser és que ja ens hem topat amb morts doloroses, i saps que hi ha una paret, un límit. Vindran els anys i amb els anys no vindrà la calma, però ens negarem a acceptar que la millor part de la vida ja ha passat

Quaranta anys