Estem davant d’un edifici que, a banda dels valors arquitectònics i de la inserció en la memòria col·lectiva de la ciutat que presenta, no ha esgotat ni la meitat de la seva vida útil

L’Ajuntament de Vic, dies enrere, va convocar els representants dels col·legis professionals d’arquitectes i d’arquitectes tècnics per presentar l’estudi de viabilitat tècnica i econòmica de la rehabilitació de l’estructura i la impermeabilització de l’edifici del Mercat Municipal i per rebre opinions respecte del destí d’aquest edifici. Fruit d’aquesta trobada i dels pronunciaments publicitats dels diferents grups municipals entorn del Mercat Municipal són les següents reflexions, amb l’ànim d’aportar una determinada visió en el controvertit futur d’aquest edifici. De la reunió: no vaig entendre que després de fer les pertinents fotografies es convidés amablement la premsa a marxar, per després procedir a l’explicació de l’informe tècnic i la posterior anàlisi entre els professionals i els polítics. Poc debat arquitectònic que hi ha a la ciutat i quan es planteja una qüestió prou interessant entorn d’un edifici municipal s’ha de fer confidencialment. Va ser una llàstima, perquè la premsa hauria pogut escoltar, en directe i entre d’altres intervencions, les opinions d’alguns col·legues –contundents i sense cap mena de dubte– a favor de l’enderroc total de l’edifici. Em va semblar poc afortunat que no es lliurés dies abans de la reunió aquest informe tècnic als diferents professionals per així poder debatre amb més coneixement de causa i també que no fossin els tècnics redactors els que presentessin el seu informe, més enllà de la síntesi prou encertada i voluntarista que va fer el tècnic municipal. Tot plegat escenificava una certa improvisació. De l’informe tècnic: l’informe tècnic és remarcable pel rigor i l’exhaustivitat en la descripció de les nombroses deficiències i patologies que actualment presenta l’edifici. D’aquest informe voldria destacar un aspecte que crec que és molt rellevant, que es manifesta explícitament en l’informe, i que és la constatació que l’edifici, en el seu conjunt i d’acord amb els paràmetres establerts en el vigent reglament sobre protecció de la legalitat urbanística, no es troba en situació de ruïna física ni de ruïna econòmica. Aquesta afirmació, per altra part bastant previsible davant de l’estat general que presenta l’edifici, vol dir, en síntesi, que l’estat de conservació dels elements estructurals i constructius de l’edifici no està en una situació de no retorn que faci inviable la seva rehabilitació, utilitzant mitjans tècnics normals. També vol dir que el cost econòmic de la reparació del conjunt de l’edifici no seria superior al 50% del cost de la construcció d’un nou edifici de les mateixes característiques. Força més discutible és el criteri propi que utilitzen els redactors de l’informe, establint, de manera personal i subjectiva, quatre trams percentuals per avaluar la viabilitat econòmica a nivell estructural de l’edifici, amb una anàlisi de l’edifici segmentat en tres parts diferenciades. L’informe, per altra part, no analitza l’origen d’aquestes deficiències i patologies estructurals de l’edifici. Entenc que la causa principal de la seva degradació es deu a una recurrent i lesiva falta de manteniment preventiu i corrector de l’edifici des de la mateixa entrada en ús, a partir de la data de final d’obra de març de 1980. En un edifici que només té 44 anys d’antiguitat, les intervencions portades a terme, com ara el reforç estructural del sostre de la planta baixa, gairebé sempre han estat reactives, per evitar mals majors i situacions sobrevingudes de perillositat. És significatiu l’informe que realitza l’oficina tècnica del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya l’any 1991: es tracta d’una estructura amb situació d’exterior i per tant sotmesa a l’acció directa de la pluja. Durant els 12 anys que porta construïda, no sembla que s’hagi realitzat tasques de manteniment, pel que ha patit una degradació constant. És clar que si es reflecteixen les causes que han produït la degradació d’aquest edifici municipal estaríem més propers a l’anàlisi de la delimitació de possibles responsabilitats i aquí entraríem ràpidament en un àmbit massa llefiscós que, volent mirar endavant, val més no plantejar. Del context de l’edifici: l’any 1977, en el qual es va redactar el projecte, el país feia poc que tornava a tenir democràcia, després de la tenebrosa època franquista, en un escenari d’optimisme i expansió econòmica. Aleshores hi havia un culte reverencial a l’automòbil i la modernitat devia consistir a anar a comprar al Mercat Municipal amb vehicle i poder aparcar en la seva pròpia coberta. Entenc que és imprescindible contextualitzar l’època amb la decisió projectual de situar el Mercat Municipal a la primera planta de l’edifici i no desqualificar l’edifici en funció d’aquesta actual pèrdua de funcionalitat. La mirada i les circumstàncies han canviat. Per posar un petit exemple, l’Ajuntament de Vic, en una època no tan llunyana en la qual jo era regidor, va encarregar un pla d’usos de les plantes baixes dels edificis, amb l’objectiu d’evitar la saturació en la implantació d’entitats bancàries en els locals cèntrics del nucli urbà. Amb la situació d’avui la despesa que va suposar aquest estudi gairebé es podria tipificar de malbaratament de recursos públics. Del valor arquitectònic de l’edifici: Eduard Molas, arquitecte autor del projecte de l’edifici del Mercat Municipal, era bon coneixedor, com Manel Anglada, de l’arquitectura d’avantguarda que es feia al món en aquells anys, en els quals l’accés a la informació arquitectònica no era immediat ni fàcil. De l’edifici del Mercat Municipal en ressaltaria el recurs formal del formigó armat deixat vist, l’esplèndida expressivitat de la rampa i l’encertat equilibri i contrast amb el volum rectilini posterior, que ens remet a la rampa del museu Guggenheim a Nova York, de Frank Lloyd Wright; a l’edifici Lingotto a Torí, de Giacomo Mattè, i a les obres de Le Corbusier o dels germans Smithson. Consideracions: estem davant d’un edifici que, a banda dels valors arquitectònics i de la inserció en la memòria col·lectiva de la ciutat que presenta, no ha esgotat ni la meitat de la seva vida útil i no es troba –cal repetir-ho– en situació de ruïna tècnica ni de ruïna econòmica. És ètic, des del punt de vista mediambiental i d’emissions de carboni, plantejar el seu enderroc? Els conceptes ecològics, actualment imperatius en l’edificació, de reciclar i de reutilitzar no són d’aplicació en aquest cas? És exemplar que un ajuntament que acredita una elevada sensibilitat –i unes considerables exigències i controls a les actuacions privades– respecte dels valors patrimonials o ambientals dels edificis històrics de Vic vulgui enderrocar un edifici que és un testimoni prou digne d’una determinada tendència arquitectònica? Conclusió: entenc que l’autèntic repte que presenta a Vic l’edifici del Mercat Municipal no ha de ser la gestió del seu enderroc per eliminar els problemes que presenta sinó la seva reconversió i ampliació d’usos, esponjament i rehabilitació estructural i constructiva, per continuar sent útil a la ciutat i per mantenir, alhora, el seu ADN arquitectònic. En castellà hi ha una dita molt escaient per la situació que ens preocupa: “Muerto el perro se acabó la rabia”. Esperem que aquesta no sigui l’estratègia a seguir amb l’edifici del Mercat Municipal de Vic.

Estem davant d’un edifici que, a banda dels valors arquitectònics i de la inserció en la memòria col·lectiva de la ciutat que presenta, no ha esgotat ni la meitat de la seva vida útil

Què cal fer amb l’edifici del Mercat Municipal de Vic?