| 21:16
Opinió

Tan bon punt sona la música que marca el final de classe, l’alumnat corre cap al pati i jo l’acompanyo; avui tinc guàrdia. Fora totes parlen del mateix: del partit de l’Argentina que s’està jugant. Com van? Qui ha marcat? Vau veure el partit d’ahir?

Què en diria Dua Lipa?

Quan escolto per la ràdio que la cantant Dua Lipa s’ha negat a participar en el Mundial de Qatar, decideixo proposar a l’alumnat un debat sobre aquest esdeveniment. Cada trimestre organitzem un debat preparat a classe de llengua castellana. Jo acostumo a presentar tres fets d’actualitat i l’alumnat vota a mà alçada el tema a debatre. Després d’aclarir a les alumnes que Qatar és un país (no una marca esportiva…), la classe vota per unanimitat pel polèmic Mundial d’enguany. Durant la posada en escena, dividim la classe en dos bàndols (decidits prèviament a l’atzar): l’equip a favor a un costat i l’equip en contra a l’altre. Les moderadores seuen al bell mig de la classe, oposades a la professora (qui avaluarà el resultat amb la seva rúbrica) i donen inici al debat amb la pregunta: “Hauria de participar la selecció espanyola en el Mundial de Qatar?”.

Per ser el primer debat preparat que fem a classe, n’estic força satisfeta. En contra, els arguments que ja hem sentit des de fa setmanes a través dels mitjans: un Mundial que ha construït un macroestadi explotant els treballadors immigrants (i deixant més de 6.000 morts) en un país on l’homosexualitat és penada amb la presó i on les dones necessiten del consentiment dels homes per estudiar, treballar o viatjar; el Mundial de la vergonya, l’han batejat per les xarxes. A favor, arguments com ara: el Mundial permet donar visibilitat a la realitat de Qatar (contrària als drets humans) o imatges que intenten demostrar que no es van violar els drets dels treballadors durant la construcció de l’estadi –potser, com les que van publicar alguns mitjans espanyols després de l’1 d’octubre.

Així que donem per acabat el debat, alumnes que han hagut de participar en el bàndol favorable al Mundial de futbol de Qatar em traslladen el seu descontentament. Al·leguen que la seva posició era més difícil de defensar perquè no tenien prou arguments. Tan bon punt sona la música que marca el final de classe, l’alumnat corre cap al pati i jo l’acompanyo; avui tinc guàrdia. Fora totes parlen del mateix: del partit de l’Argentina que s’està jugant. Com van? Qui ha marcat? Vau veure el partit d’ahir? Jo me les escolto des de la distància; la processó va per dins. Però no sé de què em sorprenc. A l’institut no es parla d’una altra cosa. Als mitjans de comunicació, tampoc. I al debat, pel que sembla, ja n’han parlat prou.