Els nostres pobles i ciutats estan perdent la planta baixa de molts edificis que abans eren cobejats espais comercials. Ara hi ha botigues tancades i alguns locals s'han reconvertit en aparcament

A inicis de la dècada dels noranta va aparèixer un canal de televisió que durant la major part de la seva emissió codificava la imatge. Si volies veure els partits de futbol de diumenge al vespre o bé les encara més imprescindibles pel·lícules pornogràfiques de divendres a la nit, o bé tenies una visió desxifradorament privilegiada, o bé utilitzaves el cervell per imaginar rematades de gol al fons de la xarxa, i coits vertiginosos amb un resultat similar al símil futbolístic. Va ser més o menys aleshores, mentre el Barça de Cruyff s’enduia les lligues a l’última jornada, i Rocco Siffredi i Amber Lynn realitzaven davant de càmera demostracions de sublimació sexual que ens feien salivar per diverses vies, quan vaig dir a un amic que mai pagaria per veure la tele. Error, doble error o triple error. Perquè de fet, des del primer dia que va existir TV3, l’hem pagat entre tots els catalans, però pitjor encara, també estàvem pagant els diversos canals de TVE encara que l’espanyolitat la tinguem més rovellada que el país veí té a la democràcia. Però és que segons alguns gurus de la sociologia tots plegats hem estat pagant també per veure qualsevol canal de tele o de ràdio o del que sigui, pel simple fet d’estar exposats a la seva publicitat. I finalment, perquè actualment estic pagant per veure una plataforma que es diu Filmin i que és com el videoclub definitiu que sempre he somniat de tenir a l’abast, o Dazn, des d’on seguir alguns partits pèssims de la Liga o d’altres de bastant més interessants de la Premier League i de l’Eurolliga de bàsquet. Tot i que per ser fidels a la realitat, quan llogava una pel·lícula de VHS el 1983, també estava pagant per veure la tele. O sigui que potser ja m’equivocava o mentia d’entrada. Sigui com sigui, en aquella època teníem la sort de disposar de videoclubs, botigues de discos i llibreries, tres formats comercials que són pràcticament impossibles de trobar ara als nostres carrers. La gent s’ha acostumat a comprar per internet, a no donar massa valor al comerç local, i a pensar que el servei que t’hi ofereixen no justifica el dret de cobrar-te la comissió corresponent per allò que et venen. Fins i tot molts desaprensius utilitzen la botiga de proximitat per anar a mercadejar un producte i quan en passen la porta comprar-lo a la xarxa, sense cap mena de sentiment d’estar-se carregant el teixit més proper per alimentar corporacions que algun dia els experts en macroeconomia ens explicaran el significat que hauran tingut pel futur de tots plegats. I així anem, per ara. Per això quan a El 9 Moianès de dilluns vaig llegir l’article d’Oriol Serra explicant que a Moià funciona Piula Discos, on no només venen música en diferents formats sinó també instruments, vaig haver-me de pessigar i vigilar que ningú m’espiés perquè ja estava a punt de tocar-me de felicitat. El resultat de l’evolució de tot plegat és que els nostres pobles i ciutats estan perdent la planta baixa de molts edificis, que abans eren cobejats espais comercials. La sensació de tanta botiga tancada, o reconvertida en aparcament, és d’una sordidesa que contrasta a bastament amb cinc dècades enrere, quan a Ripoll una botiga de queviures tocava a una caixa de pensions o a un parracaire que et pagava per portar-li cartrons o ampolles buides de xampany. Ja m’explicaran els arquitectes, sociòlegs, polítics, agents immobiliaris, i altres influenciadors actuals, què en fem de tants metres quadrats inutilitzats. Redoblem l’aposta per les pantalles o baixem d’una vegada i de nou a peu de carrer?

Els nostres pobles i ciutats estan perdent la planta baixa de molts edificis que abans eren cobejats espais comercials. Ara hi ha botigues tancades i alguns locals s'han reconvertit en aparcament

Què en fem dels baixos?