No em ve al pensament cap referent constructiu lligat a una estesa de creus clavades a la sorra

La imatge del cotxe arrasant les creus grogues de la plaça Major de Vic encara ens té impactats, una setmana després. En part és la por del “que hauria passat si...”, com quan estem a punt de tenir un accident de cotxe i el cor ens batega a la gola: imaginem que per allà hi passejàvem amb el cotxet o que el conductor es desvia i atropella els clients de les terrasses. Dies després, ja en fred, tampoc no es rebaixa la indignació. Perquè les agressions i la violència sempre són unidireccionals, en contra de les persones, moviments i actes independentistes. I la majoria de vegades queden impunes. Encara es desconeix quina motivació hi ha al darrere d’aquesta beneiteria, però em costa pensar que una persona pateix un atac d’angoixa al carrer Verdaguer de Vic i això el fa pujar esperitat a tombar creus grogues a la Plaça. El poder mediàtic de Madrid ha utilitzat aquella tàctica tan pesada de contradir que és culpabilitzar la víctima. La clàssica justificació de l’abusananos: “S’ho han buscat”. El bloc espanyolista ha dictat sentència sense fissures –“les creus a l’espai públic provoquen conflictes”– i això automàticament predisposa a mantenir l’opinió contrària i a sortir a clavar creus a cada portal. Sobretot després de sentir els també típics “sí però...”; aquell “ho condemno però ho entenc” de personatges provocadors com Xavier García Albiol que sona a justificació de la violència. Feia dies que no regava el mantra de la fractura social. La tensió sempre va en contra del matís, obliga als blancs i negres. Entre una acció simbòlica i una agressió real, és fàcil escollir qui prefereixes com a aliats. Dit això, no puc evitar pensar que les creus grogues no són el millor símbol per defensar els presos i exiliats ni per omplir les caixes de resistència. Si el procés ha estat fins ara una aspiració en positiu, no em ve al pensament cap referent constructiu lligat a una estesa de creus clavades a la sorra: penso en el cementiri de Sarajevo, en els feminicidis de Ciudad Juárez, en Normandia, en Gilead, en els camps a la platja d’Argelers. Evitar la violència ha estat la prioritat del moviment independentista, i em sembla contraproduent vincular-lo ara a un símbol associat a la mort que ni ajuda els presos, ni eixampla la base, ni és fàcil d’explicar, ni tan sols uneix els convençuts. Això, a banda de les connotacions religioses que impliquen. És clar que els atacs existiran tant si es planten naps com bitlles catalanes, però deixem que l’odi i la tristor siguin només patrimoni dels agressors.

No em ve al pensament cap referent constructiu lligat a una estesa de creus clavades a la sorra

Què ens diuen les creus