Què ens passa? Que un virus se’ns menja els pulmons, potser perquè a poc a poc ens hem cruspit el pulmó de la terra.

De tant en tant passa una ombra furtiva pel carrer, algú molt abrigat, no se sap si pel fred o per la por. Em desperta molta tendresa veure, a l’altra banda del carrer, un avi que camina amunt i avall dintre el clos del seu jardí, tossudament. D’un cantó a l’altre, amb pas ràpid. No sé pas quants quilòmetres es deu haver proposat fer. Roser Iborra.

Què ens passa? Ens interrogava directament Ada Vilaró en l’inici del seu muntatge 360 grams al Teatre Cirvianum de Torelló. Què ens passa que sempre tenim tanta pressa per no arribar enlloc? L’Ada veia com ens empetitíem davant d’aquesta potent pregunta. Li vaig dir per WhatsApp que es cuidés, que era una persona de risc. Va cridar alt i fort: “Jo no!, jo soc un rossinyol!”. Vaig respondre amb un “ja ho sé” ras i curt. La seva enèrgica resposta em va emmudir.

Què ens passa? Sabem que som en un cul-de-sac i no sabem del cert si ens en sortirem. Una distòpia novel·lada que s’ha fet real. L’altre dia la poetessa Dolors Miquel ens recomanava El Decameró de Giovanni Boccaccio: uns joves fugen d’una altra distòpia, la pesta bubònica del segle XIV. Realitats paral·leles? Qui aconsegueixi inventar altres contes i pugui explicar-los d’aquí a uns quants anys possiblement hagi superat el confinament que només uns quants privilegiats fem, perquè n’hi ha molts que treballen i alguns potser podrien estalviar-s’ho. Per cert, tothom treballa amb el material de seguretat adequat?

Què ens passa? Que esperem. I què haurem après, si ens en sortim, de tot plegat? Tinc poca fe en l’animal humà. Davant del nostre suïcidi la natura respira: la contaminació s’ha reduït moltíssim. A ciutat senten el cant dels ocells, i la merla del jardí de casa em mira sense immutar-se, mentre cull branquillons per al seu niu i espera que me’n vagi per fer més tranquil·la la seva feina.

Què ens passa? Que un virus se’ns menja els pulmons, potser perquè a poc a poc ens hem cruspit el pulmó de la terra. O potser algú l’ha escampat per provocar una pandèmia? Tant se val. El senyor Trump se’n fot de tot plegat i per no aturar l’economia està disposat a sacrificar la seva població, mentre que la Xina sembla que se’n surt després del confinament total de la ciutat de Wuhan. A Espanya prima l’economia i no hi haurà confinament de Catalunya, diuen que ja fan prou, més que altres països, però se’ns mor molta gent. Tenim unes heroïnes i uns herois, anònims, que sempre han estat al peu del canó per reivindicar més inversions per a la sanitat pública, ara ferida de mort per culpa de les retallades, que treballen incansablement per salvar-nos la vida. Els deixarem fer tranquils la seva feina o els esgotarem també fins a ofegar-los?

Què ens passa? Que hi ha polítics que no en volen saber res, de les opinions dels científics. Prima l’economia, s’amaga la veritat. I els militars que fan les rodes de premsa diuen sin novedad en el frente, com si es tractés d’un joc de la Play. El virus no es veu, s’escola com un hoste dins del cos de les persones. No ho volen saber, que el confinament territorial és l’arma més poderosa que tenim per lluitar contra el virus, primen les ideologies polítiques, Espanya encara és una grande y libre. Potser esperen que ens infectem un 60% de la població per arribar a la immunitat? Això suposaria que de 47 milions de persones que viuen a Espanya, se n’infectarien 30 milions, si la taxa de mortalitat és d’un 1% es moririen un milió de persones, segons els científics. Una xifra insignificant pel poder econòmic.

Què ens passa? Doncs que no volem saber-ne res, d’aquestes dades. De moment estem organitzades i ara mateix, a TV3, les protagonistes són les cosidores i els repartidors de mascaretes de la comarca d’Osona. S’ha posat en valor la seva tasca, que ja s’ha iniciat a la comarca del Ripollès.
Què ens passa? Que no volem que un virus ens escurci la vida. Desobeirem per tornar-li el pols que es mereix. Tothom a casa per tenir cura dels nostres sanitaris, que vetllen per la salut de tots. I l’economia? De moment, que descansi en pau.