| 17:15
Opinió

Hi ha conceptes que, amb el temps, s’han assumit no només com a vàlids sinó com a criteris bàsics. Que […]

Què és l’arquitectura hostil?

Hi ha conceptes que, amb el temps, s’han assumit no només com a vàlids sinó com a criteris bàsics. Que la política ha de ser feminista; la mobilitat, sostenible; el comerç, de proximitat; la cultura, popular; l’economia, circular. I l’arquitectura? L’arquitectura també pot ser feminista, sostenible, de proximitat i popular. Però també pot ser hostil, que és el que no hauria de ser mai.

L’arquitectura hostil, també coneguda com a antipersones o antisensellarisme, és la que decideix –i fa un esforç– per controlar qui i com s’utilitza l’espai públic. És la que es dissenya per vetar depèn quines dinàmiques i que està pensada com a mètode de control social. És la dels bancs individuals, de base corba o amb avantbraços perquè ningú s’hi estiri, la de les reixes i baranes per fer que zones porxades o patis coberts no siguin accessibles i la de col·locar paviments o elements tipus reixa o amb elements en forma de punxa perquè ningú s’hi pugui estar, per citar alguns exemples.

És la que segrega, perquè defineix qui és benvingut i qui no en la utilització de l’espai públic. És la que no té en compte que el sensellarisme existeix i que no se soluciona evitant que s’accedeixi en depèn quins espais o de seure en depèn quins altres i que no considera que no s’aconseguirà res invisibilitzant-ho encara més.

L’altre dia, al ple municipal de Vic, des de la bancada cupaire posàvem el tema sobre la taula, al veure una nova instal·lació a Plaça d’uns elements d’arquitectura hostil. No són els únics a la ciutat, n’hi ha més, en som conscients. Però cal tenir present –i denunciar-ho, si fa falta– que si no hi ha uns criteris de base d’un urbanisme i una arquitectura amb consciència social, a cada bugada perdrem un llençol. Els centres de les ciutats són objectius habituals dels processos del que s’anomena “higienització de l’espai públic”, ergo, escombrar aquelles problemàtiques socials dels carrers i les places més concorregudes, a fi i efecte de generar una –falsa– sensació de benestar social i una bona imatge cap al turisme –ja sigui local, o no.

Vam comentar el tema arran d’una col·locació d’una barana antipersones en una plaça on l’espai públic s’ha privatitzat pràcticament al cent per cent. De fet, només hi ha un sol banc per seure sense pagar i és el que envolta l’escultura del Merma. Si sumem la privatització de l’espai públic amb l’arquitectura hostil, ens quedarà una ciutat molt poc habitable i molt lluny de ser feta a la mesura humana. Els mantres, per molt que es repeteixin, no es converteixen en realitat.

Si ens hem pogut posar les anomenades ulleres liles, ens hem atrevit a canviar el cotxe per la bicicleta i mirem d’on provenen els productes que comprem, ara també podrem analitzar l’espai públic on habitem, per no haver-lo d’evitar.