Què és un avi? Per a mi, aquell lloc meravellós que mai no he conegut però els meus fills, sí

Què és un avi? I una àvia? Segur que molts ho sabeu. I us envejo. Molt. Aquesta setmana he llegit D’aquí no marxaré mai (La Campana, 2023). L’ha escrit Guillem Albà, actor i company a l’Islàndia, de RAC1. En Guillem és dels que va conèixer l’avi i l’àvia. Ella era de Vilanova i la Geltrú. I ell, d’un poble de la Manxa, d’Alcázar de San Juan. L’1 de juny de 1941, l’avi i la seva família van arribar a Vilanova. I no per atzar sinó per un càstig, per rojo. Pel desterrament del pare de l’avi, del besavi, empresonat per republicà. Si volia continuar fent de ferroviari, un cop alliberat, ho havia de fer lluny de casa seva. I la destinació: Catalunya, Vilanova i la Geltrú. Al llibre, en Guillem reconstrueix una història meravellosa. La del seu avi. I, en definitiva, la seva. I ho fa a partir dels records, de tot allò que apareix entre caixes i llibres mentre buiden el pis dels avis morts, a través d’una gravació que havia fet a l’avi anys abans i d’un viatge a Alcázar de San Juan. Hi descobrim un món bonic i esfereïdor. El d’una infantesa feliç de jocs al carrer i l’escola lliure de la República. El d’una infantesa que tenia al record el primer regal de la vida. I que va viure també l’arribada de la guerra. La guerra que ho trinxa tot. La guerra, que primer és un joc per a l’avi nen, però que es transforma. Amb bombardejos. Amb l’arribada de refugiats. Amb bombes i refugis antiaeris. Amb mort. I por. I amb postguerra. I gana. I estraperlo. I amb la necessitat d’espavilar amb 13 anys, venent diaris i el que fes falta en una estació de trens d’un poble de la Manxa. I l’Auxilio Social. I el Cara al sol. I els afusellaments. I les pallisses de la Guàrdia Civil. I l’odi. L’odi etern a la Guàrdia Civil. I el silenci. I plorar. I veure l’avi plorar. I la bona gent. I l’alegria de viure. I de ser feliç. I el teatre, el cinema i la poesia. I Miguel Hernández. I la pintura. I el mar. VILANOVA I EL MAR“D’aquí no marxaré mai.” Ho va dir la mare de l’avi d’en Guillem, la besàvia, quan van arribar a Vilanova i van veure el mar. I és el crit de l’estómac d’en Guillem quan pensa en el Pedro i la Palmira. En l’avi i l’àvia. El mar. Aquest mar. El lloc que més envejo. Segurament, com Albert Om, amic a qui estimo. L’Albert tampoc no va conèixer els avis i va presentar el llibre d’en Guillem a Vilanova. I ell, que fa sempre les millors preguntes, li va demanar a en Guillem: “Què és un avi?”.Per a mi, el lloc desconegut. El lloc preguntat. El lloc mig respost. El lloc plorat. El lloc mig buit. Aquell lloc meravellós que jo mai no he conegut però els meus fills, sí. El lloc d’on ells, afortunats, ja no marxaran mai.