El reformisme no ha fet més que reforçar allò que pretenia reformar

Fa 50 anys que Jordi Carbonell va pronunciar aquesta frase en el primer 11 de setembre legal després de la mort del dictador. El proper any en farà 10 de l’1 d’octubre. El temps ens dona perspectiva i ens permet valorar, i per fer-ho, recórrer als clàssics sol ser una bona opció.

L’any 1898/99, Rosa Luxemburg publicava Reforma o Revolució, un escrit que s’emmarcava dins la controvèrsia que tenia establerta amb Eduard Bernstein, líder del corrent reformista dins el Partit Socialdemòcrata alemany. El debat és prou conegut: un cop fixat un objectiu que pugui comportar una gran transformació, com és el cas d’una revolució social o una independència nacional, quin camí és més eficaç: un procés de reforma progressiva o un canvi radical i sobtat, una revolució?

Si repassem la història del socialisme, podem resseguir una evolució calcada a la que ara està seguint l’independentisme català. L’any 1919 va fracassar la revolució comunista a Alemanya. La possibilitat d’una transformació radical va ser violentament apartada, arribant fins a l’assassinat de Rosa Luxemburg a mans d’un govern socialista que havia abraçat el reformisme. La teoria seria que amb la transformació progressiva podem arribar a assolir un punt des del qual fer el salt definitiu cap a un Estat socialista. Si apliquem el mateix raonament al cas del Procés català, un cop fracassada la proclamació unilateral d’independència, podríem dir que la línia reformista és la que considera que a base de transformacions progressives podrem arribar a assolir la independència nacional.

Fins aquí, tot és teoria; mirem la realitat. Des de l’any 1919 fins al 2026, la socialdemocràcia alemanya ha obtingut molts avenços en la situació de la classe treballadora del seu país. Transcorregut un segle, tots aquests avenços no l’han apropat –al contrari– a la possibilitat d’una transformació d’un Estat capitalista a un Estat socialista; el resultat és la incorporació massiva dels treballadors alemanys dins l’esquema social i ideològic del capitalisme, amb el consegüent abandó de tot afany de transformació. En definitiva, el reformisme no ha fet més que reforçar allò que pretenia reformar.

Citant Rosa Luxemburg: “Qui per transformar la societat es decideixi pel camí de la reforma legal en lloc de –i en oposició a– la conquesta del poder, no empra, en realitat, un camí més descansat, més segur, encara que més llarg, que condueixi a la mateixa fi, sinó que, alhora, tria una meta diferent; és a dir, vol, en lloc de la creació d’un nou ordre social, simples canvis no essencials en la societat ja existent.”

No cal esperar cent anys per mostrar quina és la intenció de l’independentisme reformista: una acció política del dia a dia, útil, amarada d’un pragmatisme que ja no recorda l’objectiu. En un Estat com l’espanyol, amb clars dèficits democràtics, on no s’admet el dret a l’autodeterminació, la possibilitat d’accedir, per la via reformista, a la independència nacional d’una part del seu territori és nul·la. El reformisme provoca, com ja es veu, el reforçament de l’Estat colonitzador i la dilució de la voluntat independentista per part de la població que, en un determinat moment, havia defensat la separació. Qui també surt beneficiat de l’estratègia reformista són les estructures professionalitzades dels partits, que tenen com a objectiu el manteniment d’un statu quo que els permet satisfer les seves necessitats materials i d’estatus social, on la ideologia i el vincle de representativitat amb el votant són una quimera. La unilateralitat pot fracassar, però manté l’objectiu. Amb el reformisme s’abandona l’objectiu, i el fracàs no és resultat de l’acció de qui ens oprimeix, sinó resultat de la pròpia renúncia. El reformisme no és independentista.

La demostració que el reformisme comporta una renúncia a l’objectiu final no és una disputa teòrica. L’evolució del socialisme cap a la socialdemocràcia, i avui establert en un liberalisme social, demostra que el reformisme dilueix tant l’objectiu com la voluntat de transformació. En els quasi deu anys que portem des de la culminació del Procés independentista català i la deriva reformista empresa pels partits, se’n confirmen les conseqüències i un preu a pagar. Com és que, després, creix la ultradreta?