“Que no s’atreveixin a fer cap frau”
És això el que Sant Benet demana als monjos quan al capítol 57 de la Regla, (sobre els artesans del monestir) ens posa en guàrdia perquè en la venda dels productes no ens guiem per l’avarícia i l’ambició, tan freqüent en el món de la política i dels negocis.
Sant Benet ens demana de no caure en el desig innat de posseir i de guanyar més i més (i no d’una manera honesta) ja que ací es troba l’arrel de la cobdícia. És tan important aquest punt, que Sant Benet insisteix així en aquest capítol: “Si s’ha de vendre algun dels treballs dels artesans, que aquells per les mans dels quals ha de passar, mirin de no atrevir-se a fer cap frau” (RB 57:4). I també en el mateix capítol, Sant Benet ens mana: “Que en els preus no s’infiltri el mal de l’avarícia” (RB 57:7). I perquè els monjos no idolatrem els diners, al capítol 4 de la Regla, quan Sant Benet ens dóna uns “instruments de les bones obres”, ens mana “no furtar” (RB 4,5), ja que l’avarícia ens porta al furt.
Sant Benet, que coneixia l’interior de l’home, sabia que al nostre cor tots tenim aquell desig desordenat que ens porta a voler tindre més que els altres. I no precisament per camins honestos i amb el treball i l’esforç, sinó tot al contrari, per mitjans fraudulents, amb trampes i mentides. ¿No és això el que està passant des de ja fa molt de temps en alguns polítics i homes de negocis? L’últim cas conegut ha estat el de les comissions de les mascaretes, a Madrid, i els sis milions d’euros que alguns desaprensius s’han embutxacat. I és que quan el cor està buit de sentiments, l’omplim del desig de la riqueses.
El jesuïta Anthony de Mello, en el seu preciós llibre, “La pregària de la granota 2”, conta que un avar va enterrar el seu or al peu d’un arbre, al seu jardí. Cada setmana el desenterrava i el contemplava durant hores. Però un bon dia arribà un lladre, desenterrà l’or i se l’endugué. Quan l’avar anà a contemplar el seu tresor, tot el que trobà fou un forat buit. L’home començà a cridar tant, que els seus veïns anaren corrent per veure què li passava. I quan els ho va explicar, un d’ells li va preguntar: “Feies servir l’or per a alguna cosa?”. “No”, respongué l’avar. “Només me’l mirava cada setmana”. El seu veí li contestà: “Bé. Pel mateix preu pots continuar venint cada setmana i contemplar el forat”. I Anthony de Mello conclou així: “Quan un milionari mor i la gent pregunta: “Quant deu haver deixat?”, la resposta, naturalment, és: “Tot”. Encara que la resposta també pot ser: “No ha deixat res. Li ha estat tret”.
Com diu també Anthony de Mello, “Quan l’ocell fa el niu al bosc no ocupa més que una branca. Només nosaltres acumulem coses perquè tenim el cor buit”.
Davant la pobresa de tantes famílies, ¿no és un insult el saqueig dels qui s’enriqueixen il·lícitament amb comissions milionàries?