Que peti tot!
Som divendres i no sé a qui votar aquest diumenge. No seria greu si això només em passés a mi, però veig que el meu entorn es troba amb la mateixa situació, i això sí que és un problema. Hem convertit la festa de la democràcia en una espècie de funeral, potser de tant fer-la servir, però també perquè tenim les reserves de la il·lusió i de les ganes a sota zero. A hores d’ara, sabem que els que vagin a votar ho faran pel menys dolent, però es veu a venir que, aquesta vegada, poca gent sacrificarà un dia de platja per anar a dipositar un vot que serveix per ben poc.
I com hem arribat fins aquí? El tòpic que els polítics no parlen mai dels problemes reals de la gent es fa més evident que mai quan el líder del PSC i possible guanyador de les eleccions, Salvador Illa, va anunciar en el darrer debat electoral que posarà el major Josep Lluís Trapero com a director general de Policia. És a dir, restituirà a aquell que el seu partit va ajudar a fotre fora amb el 155, en època del procés. Illa ho va anunciar com si cantés la grossa de Nadal, sense tenir en compte si a algú li interessa, perquè per a mi, com si hi posa en Pere de la Cullera.
Tota aquesta desafecció amb la política no és casualitat, és treballada. La sensació que tots, sense excepcions, volen mantenir la seva quota de poder, per petita que sigui, es fa cada dia més evident, i estan a milions de quilòmetres de distància de la gent. Això és hàbilment (o maldestrament) aprofitat per Aliança Catalana, que en un exercici del populisme més simple segueix el rastre d’un dels seus predecessors, el líder de Plataforma per Catalunya, Josep Anglada. L’única diferència és que un és nacionalista espanyol i l’altra, catalana.
Però aquesta vegada, és tot molt més perillós. La gent està tipa (per dir-ho suaument) de tots i cada un dels partits polítics de l’establishment català i, segons el que percebo cada dia, és que molts acabaran votant Aliança Catalana per un únic motiu: “Que surti l’Orriols i que peti tot d’una vegada!”. Això mateix em deia una persona propera que sempre ha votat ERC i que, tipa que “m’enganyin i d’anar amb el ciri a la mà, la votaré a ella perquè és la que els fa més ràbia”. Per tant, no és que els cants de sirena de l’Orriols enlluernin el personal, sinó que es farà mestressa del vot de càstig als polítics de sempre, que s’ho miren sense saber què fer.
Sovint sento a dir que Sílvia Orriols és l’única que s’ha atrevit a dir en veu alta el que pensa molta gent, entenc que en el tema de la immigració, perquè no he sentit que parlés de res més. Però això no és ben bé així. Recordo que quan feia de periodista de veritat, m’havia vingut a presentar la revista en la qual col·laborava, Els intransigents de Catalunya, una publicació d’àmbit local, on assegurava que els enemics a batre eren els castellans, a qui també anomenava xarnegos, perquè ens havien envaït i acabarien amb la nostra cultura i la nostra llengua. Us sona? Fins i tot deia que els que tenien cognoms catalans havien de tenir molts fills per poder repoblar Catalunya. No li valia (ni li val ara) cognoms com García, Flores o Barranqueras. Entenc que aquests ideals li aportaven pocs seguidors, ja que a Catalunya si hi ha alguna cosa és molta immigració espanyola. Després de molts anys sense tenir-ne notícies, va tornar a aparèixer pel ple de Ripoll encapçalant iniciatives amb un substancial canvi, ara en el punt de mira hi havia posat l’islam. Suposo que va veure que a l’Anglada no li havia anat del tot malament, i que hi havia un target on apuntar.
I així, amics meus, és com ens plantem al 12-M. Amb un reguitzell de partits que si els vols votar ho has de fer amb la pinça al nas, i amb l’extrema dreta picant a la porta. Què diu el del temps? Que farà bo diumenge?.